dilluns, 5 de desembre del 2016

Sals que no són sals, que generen sals



Foto de 1992
Cap els anys 90s es va decidir restaurar una de les peces que forma la portada romànica de Santa Maria de Ripoll perquè presentava una quantitat anormalment alta d’eflorescències salines. La persona responsable de la intervenció va aplicar successives compreses –suposo que d’aigua destil·lada- sobre la peça. Mesos després algú em va explicar que finalment les sals s’havien eliminat i la peça en qüestió tornava a presentar un color marró similar a la resta de la portada. Més de 20 anys més tard, al analitzar la peça en el marc d’una campanya d’estudi dels materials de la portada, es va posar de manifest que en algun moment (probablement en alguna de les diverses proves fetes als anys 50s i inici dels 60s) s’hi havia aplicat silicat de sodi i potassi, material que amb els anys es va degradar i va donar l’aspecte blanquinós que es va confondre amb eflorescències salines; i el que actualment es veu és una pàtina marró aplicada sobre la capa de silicat.
Secció estratigràfica d'una mostra extreta de la peça anterior
 No és insòlit l’ús de silicats alcalins en patrimoni, mesos enrere vam publicar en aquest mateix blog l’existència de mosaics amb tessel·les de vidre que estaven fetes del que es va anomenar “vidre fred”, o waterglass, en definitiva silicat de sodi o potassi. Aquests silicats són solubles en aigua i quan aquesta s’evapora queda un sòlid amb estructura de vidre. Com passa amb altres silicats, la degradació té lloc perquè l’aigua desestabilitza els àtoms de la superfície, en lixivia els que estan més dèbilment units (enllaços de menor energia), que en aquest cas són els cations alcalins (Na o K); això dóna lloc a la pèrdua de volum de la superfície, a la formació d’esquerdes i a la pèrdua de la lluïssor superficial, que esdevé rugosa. En aquell post es va incloure un gràfic que explica com augmenta la difusió de la llum en la part superior del material.  Aquesta difusió és la causa que fa veure la superfície blanquinosa (de fet, igual que quan creixen sals en forma d’eflorescències) i d’aquí la confusió de l’aspecte blanquinós de la peça de Ripoll i els intents vans d’extreure unes sals que no existien.
 Certament, el descobriment i comercialització de silicats alcalins a primers del s. XX devia obrir algunes expectatives del seu ús: un material que es converteix en “vidre” sense calor (d’aquí el nom de vidre fred), soluble en aigua i amb una elevada capacitat adherent. No és estrany, per tant que s’hagi aplicat com a consolidant de pedra i de fet, encara s’utilitza, si be el compost de molècula més petita, el silicat de liti, amb major capacitat d’entrar en el sistema porós dissolt en aigua.

Darrerament, en un element amb nombroses reparacions i restauracions al llarg de la seva història han tornat a aparèixer “sals” que no eren sals, sinó silicat de sodi esdevingut rugós a causa de la seva alteració. Però aquest cop, la lixiviació d’àtoms de sodi del vidre fred ha facilitat la seva transformació en sulfat, que és una sal soluble i per tant, que genera tots els problemes inherents a la seva cristal·lització, mobilitat, etc.
A l'esquerra, imatge de la superfície de silicat alterat, rugosa i discontínua.
 A la dreta, eflorescències de sulfat de sodi
Vet aquí un problema certament curiós, no molt freqüent, que pot donar lloc a confusions importants en el procediment de restauració, que en el cas que s’ha presentat és doble, per una banda cal eliminar les sals amb un procediment convencional (dessalat), alhora que també és recomanable extreure el silicat alcalí actualment insoluble.
Al centre de la imatge: cristalls de sulfat de sodi creixent sobre el silicat

---------------------------------------------------------
NOTA
Químicament, una sal és el resultat de combinar un àcid amb una base i per tant, el silicat sòdic (per exemple) es podria considerar una sal en la mesura que s’uneixen un catió (Na+) i un anió (SiO4), tot i que l’àcid silícic no existeix. En restauració, però, el concepte de “sal” es limita a aquells compostos normalment formats per la unió de cations i anions (per tant amb enllaç iònic) relativament solubles en aigua.