divendres, 16 de maig del 2014

Recobriment marró de les fonts decoratives: restauració i manteniment


Moltes fonts presenten un color marró, de vegades força intens, que impedeix veure el substrat de pedra o morter que hi ha sota. És una pàtina present en moltes de les fonts decoratives que podem trobar a les nostres ciutats i que afecta especialment a les zones on esquitxa l’aigua que hi brolla o en les que hi circula en regim relativament laminar. Passejant per qualsevol ciutat podem veure molts exemples de fonts que han esdevingut de color marró tant uniforme que sembla una aplicació intencionada. Què és i com es forma aquest recobriment tant escandalós (cromàticament) i tant uniforme? I de què depèn?
Diverses fonts urbanes amb pàtina marró: dues de Palma de Mallorca (esquerra) i la font d'Hèrcules, a Barcelona




Anàlisis efectuades en diverses fonts han mostrat que es tracta d’una acumulació d’hidròxids de ferro; vet aquí el color marró. Però, d’on surt tant de ferro? El contingut habitual de l’aigua dolça natural està entre 0,5 i 50 ppm (part per milió o mg/litre) i si be la OMS no estableix un límit per la salut en el cas de l’aigua potable, la que es distribueix a Barcelona, per exemple, conté entre 0,3 i 0,4 ppm de ferro. En definitiva, l’aigua de la xarxa (que és la que alimenta les fonts, normalment en cicle tancat) conté molt poc ferro. Com es produeix, dons, aquesta fantàstica acumulació de ferro en les fonts?

La raó és la presència de certes algues microscòpiques en l’aigua. Aquests petits organismes utilitzen ferro en el seu metabolisme i per tant, capten part del ferro contingut en l’aigua i el fixen en el substrat on viuen com a substància extracel·lular.  

D’aquesta manera, involucrant processos força complexos associats a la respiració dels microorganismes, el ferro es va acumulant en aquelles superfícies on l’aigua esquitxa o hi circula sense gaires turbulències, altrament, aquestes impedeixen la fixació de les algues per arrossegament mecànic i per tant, no es produeix la fixació de ferro (vegeu imatge de la Font dels Tres Mars, de Barcelona)
Imatges de microscòpia electrònica de rastreig en les que es veuen les algues responsables de la coloració marró. En la imatge de l'esquerra, marcades amb cercles vermell, algues amb la morfologia característica, amb quadrats taronges, altres algues amb una acumulació de ferro envoltant-les.
Font dels Tres Mars, Barcelona
Com que aquesta acumulació de ferro està relacionada amb les algues que viuen sobre i dins dels materials afectats, la seva importància està directament relacionada amb la bioreceptivitat del substrat (de les pedres sobre les que viuen les algues): pedres més poroses solen estar més marrons que altres que no ho són, com el marbre. Per això, el patró de distribució d’aquest recobriment està relacionat amb la circulació i disponibilitat d’aigua i amb la capacitat de la pedra de mantenir la colonització de les algues que el provoquen. 

Restauració (neteja) i manteniment de les fonts
Aquest és un problema complex perquè l’experiència ha demostrat que la simple neteja del recobriment marró no és suficient perquè les algues sobreviuen en els porus de la pedra –inclòs sense aigua- i al tornar a posar en funcionament la font, reprenen el procés i les zones netejades es tornen marró al cap de poques setmanes. Cal, dons, una acció més decidida que abasti dos objectius: a) la neteja sensu strictu del recobriment d’òxids de ferro, i b) la desinfecció de la font fins arribar a la totalitat dels porus de la pedra. 

L’estratègia per assolir aquests dos objectius cal dissenyar-la a partir de l’estudi de cada cas i el coneixement dels materials que formen la font (pedres diverses, morters –normalment del vas-, altres elements decoratius...) i en base a aquestes dades establir els protocols de neteja i desinfecció que no danyin els materials existents i que garanteixin la durabilitat del tractament, tot considerant les limitacions que la reglamentació de salut pública imposa: no usar biocides que puguin contaminar l’aigua de la font més enllà dels límits regulats, atesa la possibilitat de bany furtiu o de consum ocasional (per exemple d’un gos que begui de la font).

Un altre problema serà el manteniment de la font per tal que la presència d’algues fixadores de ferro es dilati el màxim possible en el temps i no es torni marró en pocs dies. Algunes proves pilot dutes a terme en condicions de laboratori mostren algunes línies de possibles actuacions, com l’alliberament de cations de coure per via electrolítica (amb tensions molt i molt baixes) sense superar els continguts permesos o l’ús de biocides no tòxics fotoactivats naturalment o artificialment (solució que, per cert, ja aplicaven els romans en els seus aqüeductes i dipòsits d’aigua potable... però això serà un altre post).