dissabte, 17 de desembre del 2011

Nanoconsolidació de pedra: una pràctica secular

Detall d'uns carreus d'un mur (problement del s. XIV) de
l'església gòtica de Cardona
En molts edificis històrics construïts amb carreus de pedra, sobre tot aquells de pedra més o menys “tova” i porosa, es poden apreciar unes formes de degradació molt característiques, en les que el centre del carreu ha perdut secció, mentre que les vores (al costat de les juntes) s’ha degradat menys (la pedra sembla ser més dura en el seu perímetre). 

Una recent recerca duta a terme per membres de la UB i Patrimoni 2.0 ha posat de manifest que aquestes pedres havien estat preconsolidades abans de la seva col·locació amb l’aplicació d’una suspensió de calç en aigua: això dóna lloc a la penetració dels cristallets de calç a través del sistema porós de la pedra, on es carbonata i consolida la pedra amb la formació de carbonat de calci (calcita), normalment, el mateix mineral que manté units els grans formadors de la mateixa pedra. 

Detall dels carreus de calcarenita d'una reconstrucció d'un
pany de la muralla de Tarragona, probablement  executat el
segle XVIII
Aquesta aplicació (potser diverses aplicacions) s’ha d’haver fet amb una suspensió (cast.: lechada de calç) i no amb aigua de calç, perquè, d’acord amb la quantitat de carbonat introduïda, caldrien unes 8.000 aplicacions d’aigua de calç (cosa poc probable en cap circumstància). D’altra banda, per això no serveix una calç qualsevol, és necessari una calç mantinguda en immersió per un llarg període de temps (al menys 2 anys), atès que la mida dels cristallets observats (conservats com a pseudomorfs de la fase hidròxida) està per sota de la micra. I aquesta mida només és assolible després d’un llarg període d’immersió en aigua.

Posteriorment, hem sabut per un picapedrer de llarga tradició familiar, que de generació en generació es mantenia un bidó de calç en immersió, que s’anava reposant a mida que es gastava, i amb el qual es tractaven les pedres abans de servir-les al client.

Imatge de microscòpia electrònica de rastreig en la que es
poden identificar nombrosos cristallets pseudohexagonals,
pseudomorfs d'hidròxid càlcic (calç) transformats a calcita:
és l'evidència de la calç introduida i de la seva mida
És a dir, que moltes de les pedres poroses emprades en construccions històriques es van tractar amb un procediment de consolidació (que ara en diríem pomposament un consolidant de calç nanomètrica), per tal de millorar el seu comportament en obra i assolir una durabilitat més elevada que la pedra sense tractar. Aquest fet es pot observat en edificis des del s. XIII al XVIII, sense que aquest interval cronològic signifiqui altra cosa que les nostres observacions de camp.

Probablement, aquest fet tingui alguna implicació pel que fa als acabats històrics dels paraments de molt diverses èpoques, cosa que té una rellevància força significativa a l’hora de dissenyar i decidir la restauració de certs paraments, voltes i arcs d’èpoques molt diverses.

dimecres, 30 de novembre del 2011

La coberta de teules “a la segoviana”

Si un dia aneu a Segòvia, mireu les cobertes de teula i us adonareu que les teules estan disposades formant canals, totes de cara a munt, sense les “cobijas” que es col·loquen a la resta del món per tapar la junta entre dues teules formant sengles canals. I els funciona des de fa segles.

La cosa és que es disposen els canals de teules cara amunt: col·loquen una fila de teules amb la banda ampla cap amunt i la del costat amb l’ample avall, minimitzant la junta entre elles... i tot plegat sobre un llit de terra argilosa, a la vegada disposat sobre el taulell que forma el pla inclinat de cada vessant.

Que passa quan plou? Es mullen els segovians (i les segovianes?). L’experiència empírica suggereix que no, els hem vist sempre secs, al menys quan són a casa seva mentre plou.

Quin és dons, el miracle?

Suposem que les teules tenen una amplada mitjana de 15 cm; entre teules veïnes queda una junta d’uns 5 mm: això dóna que, aproximadament un 3% de la superfície de coberta, està sense teula (5mm/150mm=0,03). En una pluja forta poden caure 50 mm, és a dir, 50 litres/m2. La superfície de juntes és un 3% del total, de forma que en cada metre quadrat de coberta entraran uns 1,5 l d’aigua, quantitat perfectament absorbible pel llit de terra argilosa: en part entrarà a la porositat de la terra, en part serà absorbida per les argiles que conté, que expandiran facilitant la impermeabilitat de la capa terrosa. Però l'aigua no travessarà la capa de terra argilosa i per tant, els segovians (i les segovianes) no es mullen quan plou. Sempre i quan no surtin de casa.
Part d'aquesta informació està recollida en el treball de fi de máster d'Angela Trapero i ha estat obtinguda en coordinació amb Patrimoni 2.0

dijous, 17 de novembre del 2011

Cal posar hidrofugant?

Un hidrofugant és un producte que s’aplica en una superfície de pedra o morter amb la idea que limiti l’entrada d’aigua a través del sistema porós. Normalment són productes siliconats o basats en xiloxans que tenen un angle de contacte molt petit amb l’aigua: és a dir que la gota d’aigua queda com una petita esfera sobre el producte hidrofugant i d’aquesta manera, gran part de l’aigua que accedeix a la superfície tractada no és absorbida per la succió dels porus de la pedra o morter.

Teòricament no tapa els porus i la pedra pot “respirar” (concepte poc definit del que un dia en parlarem amb calma): el cert és que si està ben aplicat no tapa els porus grans, però si que cobreix els petits, com podeu veure en aquestes imatges de microscòpia electrònica. 
Imatges de microscòpia electrònica de rastreig d'una superfície
de pedra sense tractar (esquerra) i tractada amb hidrofugant
(dreta)

Cal aplicar hidrofugant sempre? Sovint hem sentit allò de que “mal no farà ...” i també “dons jo l’he aplicat a no-sé-on i no ha passat res” (home, l’edifici no caurà per posar hidrofugant). Però aquests productes no s’haurien d’aplicar sistemàticament. Per exemple, en una calcària massiva o un marbre, que no s’ha degradat ni unes micres en els darrers 500 anys, perquè posar-hi un producte estrany a sobre? (ja... perquè no li fa mal), ni tampoc en la majoria de superfícies verticals de casi qualsevol material. Simplement, perquè no cal, i si no cal: perquè gastar diners en una partida innecessària? I si que fa mal, per exemple, és bioreceptiu i alguns productes es poden incorporar a la cadena tròfica de diversos grups de microorganismes, amb el que es facilita la biocolonització i la retenció d’humitat (el contrari del que es volia fer).

D’altra banda, la durada del producte hidrofugant és limitada, 5 a 10 anys segons les condicions atmosfèriques, insolació (i per tant orientació de les façanes) i geometria local de la zona (vertical o horitzontal, entre altres). Si realment es vol protegir algun material amb un horitzó patrimonial, si no es preveu la reposició del hidrofugant previs assaigs que determinin la seva permanència a lloc, no té cap sentit aplicar-lo.

D’altra banda, tots els fabricants de productes hidrofugants juren sobre la Bíblia que són incolors i com a tals, que no modifiquen el color del substrat on s’apliquen. Això és cert a mitges: el producte és transparent (incolor), però quan s’aplica un producte transparent a un substrat de color, aquest es satura (és a dir canvia de color i es veu més fosc, tant més quan més saturat sigui el color del substrat on s’aplica). Així sobre un marbre blanc no canviarà gens el color, sobre una calcària grisa, apujarà una mica la saturació i sobre un totxo ceràmic, el saturarà descaradament. El que passa és que no té importància, ni és gaire apreciable perquè com que se sol aplicar a tota una superfície, el conjunt es veu del mateix color per l’efecte subjectiu de l’ull humà.

El problema és quan s’aplica en una superfície fortament acolorida (una fàbrica de totxo, per exemple): la desaparició de l’hidrofufant és selectiva, no es fa uniformement en tota la façana, sinó que sota una cornisa o l’ampit d’una finestra triga més a marxar: aleshores, en un parell d’anys us trucaran perquè han sortit “taques d’humitat” sota les finestres i el ràfec de la coberta. I no és humitat, són les restes de l’hidrofugant, que comparades amb les zones on ja no hi és, posen de manifest el canvi de color que us dèia en l’anterior paràgraf. 

En resum i perquè ens entenguem: cal posar hidrofugant sistemàticament? La resposta és NO, amb els matisos necessaris que imposi en sentit comú.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

Presentació

No volem començar aquest BLOC sense una presentació de les intencions que el motiven i de l’abast que se li vol donar. Aquest és un bloc sobre coneixement i conservació del Patrimoni en un sentit molt ampli: hi volem “penjar” aspectes tècnics sobre restauració, curiositats històriques (sempre amb la vessant de Patrimoni al cap d’avall), explicacions de coses diverses sobre els materials que formen el patrimoni... en definitiva, una àmplia varietat de “posts” al voltant d’un tema tan ampli com el el Patrimoni (construït, béns mobles, arqueològic...).

Tampoc tenim prevista una “escaleta” de posts que respongui a qualsevol ordre preestablert o lògic. Pensem anar col·locant texts segons considerem que tenen cert interès o curiositat o inquietud o el que sigui, de forma relativament aleatòria, amb una periodicitat aproximadadament mensual.

D’altra banda, aquest és un bloc obert, el pot llegir tothom i pot fer-hi comentaris qualsevol persona, amb el seu nom o anònimament. Cal advertir, però, que els administradors del bloc suprimiran qualsevol comentari insultant o poc respectuós amb els altres participants, amb el contingut dels posts o amb qualsevol altre persona, encara que no participi en el bloc.

I finalment, si algú vol participar amb un post o desitja que en posem un sobre un tema en particular, no dubteu en fer una proposta: tractarem de fer el que puguem (contacteu amb www.femPatrimoni.cat).