dimecres, 18 de juny del 2014

El claustre de Mas del Vent... i van tres

Efectivament, aquest és el tercer post sobre el claustre, tot i que el darrer tenia voluntat de ser l'últim. Anteriorment hem publicat un parell de posts, un amb els arguments materials que demostren que gran part de les peces de les galeries de Mas del Vent són antigues -post 1-  i un altre -post 2- que aporta arguments prou sòlids com per assegurar que és el claustre de la catedral Vieja de Salamanca. No obstant això, darrerament han sortit diverses notícies en premsa arran d'una conferència de Merino de Cáceres a la universitat de Valladolid -vegeu ressenya de premsa- . A grans trets defensa que el claustre és falç (no és romànic) per una qüestió de mides... de fet això ho defensa des de mitjans del 2012, tot i que no ha accedit al claustre fins abril del 2014 i per tant, ves a saber d'on va treure les mides que argumentava fins ara.

En el darrer post també parlàvem de mides i demostràvem que el claustre encaixa amb el de Salamanca, entre altres arguments de caràcter històric, documental i material. En aquest post exposarem exclusivament les mides del claustre de Mas del Vent i de l'espai del claustre de la catedral de Salamanca per deixar clar que, contràriament als arguments esgrimits per l'il·lustre arquitecte, les galeries de Mas del Vent encaixen perfectament a Salamanca.

Una qüestió prèvia: seguint l'esquema proposat per Villard de Honnecourt, que es compleix per a molts claustres romànics que formen un quadrat regular (Lugo, Mondoñedo, Aguilar de Campoo, Ciudad Rodrigo, Sacramenia) -tot i que n'hi ha amb les galeries més estretes (com Matallana, catedral de Tarragona), i prenent el quadrat format pels murs perimetrals del claustre de la catedral vella de Salamanca (els tres originals, que el quart va ser desplaçat posteriorment cap a l'interior), es dedueix el quadrat resultant per a unes galeries on la superfície coberta sigui igual a la del pati, que es mostra en vermell en la figura adjunta. Unes galeries que segueixin aquest patró tant generalitzat haurien d'incloure aquest quadrat en la seva base.  A efectes de “cap o no cap” ens limitarem a les mides en planta: el claustre de Mas del Vent és casi un quadrat de 23,1 x 22,7 m de costats -exterior de la base de les galeries-: com es pot veure en la figura, la línia teòrica deduïda de l'espai de Salamanca encaixa perfectament en les galeries de Palamós.

En blau els murs perimetrals del claustre de Salamanca (excepte l'inferior que està doblat), en verd la construcció de Honnecourt per definir dues zones d'igual superfície per a les galeries i el pati central. Centrat en la intersecció de les diagonals s'ha dibuixat en vermell el claustre de Mas del Vent, que com es veu, encaixa perfectament amb la construcció de Honnecourt.
A més a més, disposant les galeries de Mas del Vent centrades en el quadrat que formen els murs perimetrals del claustre de la catedral de Salamanca, deixen uns passadissos les mides dels quals podeu veure en el plànol adjunt. És a dir, galeries d'uns 3,40 m d'amplada que encaixen perfectament amb la mida de les bigues mudèjars conservades al museu de la catedral i que tothom està d'acord que corresponen a l'antic claustre de la catedral. 
En vermell el claustre de Mas del Vent centrat en el de Salamanca: les amplades de les galeries encaixen perfectament amb les decoracions de les bigues mudèjars conservades al Museu de la catedral i sobre les que tothom està d'acord que corresponen al claustre romànic de la catedral
Ras i curt: el claustre de Mas del Vent es pot ubicar en el de Salamanca i deixa uns passadissos d'una amplada que correspon exactament a la de les bigues mudèjars conservades del claustre romànic. La planta de les galeries romàniques és diferent de les actuals galeries neoclàssiques i l'empremta dels fonaments romànics d'aquesta mida s'ha detectat nítidament amb radar. Si té cara de gos, borda com un gos i camina com un gos... casi segur que deu ser un gos.

Merino afegeix que en cas de desmuntatge del claustre romànic, “no serien fàcilment dissimulables” els 5.000 m3 de pedra que representa el volum del claustre... (La Opinión de Zamora) No, no seria fàcil amagar-los perquè si disposem aquests 5.000 m3 ocupant tooooota la superfície del claustre (tot el pati interior més el gruix de les pantalles), assolirien una alçada de 12,5 m. La realitat és que el claustre complet -les quatre galeries-són uns 80 m3 de pedra, dos ordres de magnitud inferior a la dada aportada per Merino.

I no vull acabar aquest post sense proposar-vos mirar un vídeo amb les declaracions de l'expert el dia 21 de juny de 2012 a Telemadrid -mireu sobre tot, el minut 1 + 4 segons- (youtube)... i així, cadascú que sigui responsable de les seves paraules i dels seus escrits.

divendres, 16 de maig del 2014

Recobriment marró de les fonts decoratives: restauració i manteniment


Moltes fonts presenten un color marró, de vegades força intens, que impedeix veure el substrat de pedra o morter que hi ha sota. És una pàtina present en moltes de les fonts decoratives que podem trobar a les nostres ciutats i que afecta especialment a les zones on esquitxa l’aigua que hi brolla o en les que hi circula en regim relativament laminar. Passejant per qualsevol ciutat podem veure molts exemples de fonts que han esdevingut de color marró tant uniforme que sembla una aplicació intencionada. Què és i com es forma aquest recobriment tant escandalós (cromàticament) i tant uniforme? I de què depèn?
Diverses fonts urbanes amb pàtina marró: dues de Palma de Mallorca (esquerra) i la font d'Hèrcules, a Barcelona




Anàlisis efectuades en diverses fonts han mostrat que es tracta d’una acumulació d’hidròxids de ferro; vet aquí el color marró. Però, d’on surt tant de ferro? El contingut habitual de l’aigua dolça natural està entre 0,5 i 50 ppm (part per milió o mg/litre) i si be la OMS no estableix un límit per la salut en el cas de l’aigua potable, la que es distribueix a Barcelona, per exemple, conté entre 0,3 i 0,4 ppm de ferro. En definitiva, l’aigua de la xarxa (que és la que alimenta les fonts, normalment en cicle tancat) conté molt poc ferro. Com es produeix, dons, aquesta fantàstica acumulació de ferro en les fonts?

La raó és la presència de certes algues microscòpiques en l’aigua. Aquests petits organismes utilitzen ferro en el seu metabolisme i per tant, capten part del ferro contingut en l’aigua i el fixen en el substrat on viuen com a substància extracel·lular.  

D’aquesta manera, involucrant processos força complexos associats a la respiració dels microorganismes, el ferro es va acumulant en aquelles superfícies on l’aigua esquitxa o hi circula sense gaires turbulències, altrament, aquestes impedeixen la fixació de les algues per arrossegament mecànic i per tant, no es produeix la fixació de ferro (vegeu imatge de la Font dels Tres Mars, de Barcelona)
Imatges de microscòpia electrònica de rastreig en les que es veuen les algues responsables de la coloració marró. En la imatge de l'esquerra, marcades amb cercles vermell, algues amb la morfologia característica, amb quadrats taronges, altres algues amb una acumulació de ferro envoltant-les.
Font dels Tres Mars, Barcelona
Com que aquesta acumulació de ferro està relacionada amb les algues que viuen sobre i dins dels materials afectats, la seva importància està directament relacionada amb la bioreceptivitat del substrat (de les pedres sobre les que viuen les algues): pedres més poroses solen estar més marrons que altres que no ho són, com el marbre. Per això, el patró de distribució d’aquest recobriment està relacionat amb la circulació i disponibilitat d’aigua i amb la capacitat de la pedra de mantenir la colonització de les algues que el provoquen. 

Restauració (neteja) i manteniment de les fonts
Aquest és un problema complex perquè l’experiència ha demostrat que la simple neteja del recobriment marró no és suficient perquè les algues sobreviuen en els porus de la pedra –inclòs sense aigua- i al tornar a posar en funcionament la font, reprenen el procés i les zones netejades es tornen marró al cap de poques setmanes. Cal, dons, una acció més decidida que abasti dos objectius: a) la neteja sensu strictu del recobriment d’òxids de ferro, i b) la desinfecció de la font fins arribar a la totalitat dels porus de la pedra. 

L’estratègia per assolir aquests dos objectius cal dissenyar-la a partir de l’estudi de cada cas i el coneixement dels materials que formen la font (pedres diverses, morters –normalment del vas-, altres elements decoratius...) i en base a aquestes dades establir els protocols de neteja i desinfecció que no danyin els materials existents i que garanteixin la durabilitat del tractament, tot considerant les limitacions que la reglamentació de salut pública imposa: no usar biocides que puguin contaminar l’aigua de la font més enllà dels límits regulats, atesa la possibilitat de bany furtiu o de consum ocasional (per exemple d’un gos que begui de la font).

Un altre problema serà el manteniment de la font per tal que la presència d’algues fixadores de ferro es dilati el màxim possible en el temps i no es torni marró en pocs dies. Algunes proves pilot dutes a terme en condicions de laboratori mostren algunes línies de possibles actuacions, com l’alliberament de cations de coure per via electrolítica (amb tensions molt i molt baixes) sense superar els continguts permesos o l’ús de biocides no tòxics fotoactivats naturalment o artificialment (solució que, per cert, ja aplicaven els romans en els seus aqüeductes i dipòsits d’aigua potable... però això serà un altre post).