dilluns, 29 d’abril del 2013

El claustre de Mas del Vent (Palamós), recreació historicista o joia romànica?: La veu de les pedres.


El claustre de Mas del Vent, situat en la finca d’aquest nom a Palamós va tenir cert ressò a la premsa el darrer estiu arran de la seva “redescoberta” pel professor Gerardo Boto, de la universitat de Girona, i la posterior redacció per part de la Direcció General del Patrimoni cultural de la Generalitat d’una resolució en el sentit de considerar aquest element com una recreació historicista del primer quart del segle XX. Es fa difícil saber perquè aquesta Direcció General va emetre aquest informe i perquè en aquest sentit, atès que no entra en el seu marc competencial valorar científicament, històricament o tècnicament els béns culturals, sinó protegir-los... això estaria més aviat en el marc de les universitats o centres de recerca, inclòs –si voleu- l’Institut d'estudis catalans. Però el cert és que el 31 de juliol del 2012 el departament de Cultura va declarar (sense estudis previs, ni consulta als especialistes sobre el tema –escultura castellano-lleonesa-) que el claustre és un fals històric. És com si declarés que l’orbita de la Terra al voltant del Sol és circular malgrat que alguns astrònoms insisteixin que és el·líptica.

Però la realitat és tossuda i els estudis sobre el claustre apunten en altre direcció. Estudis, tot sigui dit, que la direcció general implicada tenia des del dia 30 de juliol a petició pròpia. Efectivament, l’anàlisi de les evidències materials (pedres, restes de pàtines, vestigis superficials, etc.) porta a algunes conclusions que, juntament amb les anàlisis històriques i formals, indiquen clarament que una enorme majoria de les peces que formen el claustre de Mas del Vent són romàniques i per tant, el claustre és un conjunt del segle XII. 

La pedra que forma casi la totalitat de les peces (capitells, bases, fusts, impostes, arcs, etc.) és un gres silícic format majoritàriament per grans de quars i feldspats, units per un ciment silícic i una matriu formada per esmectita i paligorskita, dues argiles una mica peculiars que es caracteritzen per una morfologia microscòpica en forma filamentosa i en plaquetes. Aquestes característiques corresponen amb molta precisió a les roques de la formació Areniscas de Cabrerizos, que s’explota, sobre tot, en la localitat salmantina de Villamayor del Río. Hi ha altres gresos similars a Castella-Lleó, però cap té aquestes argiles amb aquesta morfologia, el que duu a pensar que es tracta d’una pedra explotada prop de Salamanca. 
Aspecte de la pedra que forma el claustre. A l'esquerra un enclau de baritina en un dels capitells. A la dreta la morfologia característica de les argiles que formen la matriu de la pedra en observació amb microscòpia electrònica de rastreig. Tot plegat caracteritza la pedra com a "arenisca de Villamayor", coneguda com a pedra de Salamanca.
L’observació i anàlisi de les restes superficials porta a diverses consideracions que s’exposen tot seguit.

Les peces (fusts, bases, capitells, dovelles, etc.) han estat consolidades amb l’aplicació d’una beurada de calç, pràctica ancestral que pràcticament s’ha perdut en temps recents (vegeu post sobre aquest tema en aquest mateix blog). Això implica una aplicació de calç en les superfícies ja treballades, atès que aquest tractament assoleix una fondària limitada: uns 4-8 mm en aquesta pedra.
Les dovelles desmuntades mostren unes incisions de secció decreixent, que en juntar-les formen canals per on abocar calç que garanteixi una millor unió entre les peces. Aquesta és una pràctica medieval que té raó de ser quan es construeix amb morter de calç o guix, però no amb els morters hidràulics que probablement s’haguessin usat per una recreació del s. XX. Per tant, el sistema constructiu mostra traces d’antiguitat poc coherents amb una recreació historicista.
Mostres de fracturació dels fusts que indiquen que va estar
muntat abans de Madrid i que ha patit càrregues excèntriques.
Pel que fa als fusts, presenten un allotjament de secció rectangular per ubicar-hi una pedra tallada que encaixi amb un forat similar que deuen tenir les bases i els capitells. Ja en el segle XX, aquesta connexió se sol fer amb una espiga de ferro, molt més fàcil i ràpida de col·locar i que és present en moltes construccions d’aquesta època (primer quart del s. XX). Però fixeu-vos en l’extrem dels fusts (tant els que estan per terra com part dels muntats): tenen fractures que els donen una forma apuntada, que només es poden produir si estan muntats i han patit algun moviment estructural. Sembla que no sigui coherent en unes peces fetes fa menys de 100 anys i que, segons la Generalitat, van estar muntades menys de 30 anys. No serà que van estat muntades fa segles?

Pareu atenció als canals de desgast d'aquesta imposta:
el de l'esquerra va més enllà de la dovella, per tant no
es poden haver produït a Palamós. Però si s'avalua el
temps necessari per a produir-los, tampoc a Madrid
(no hi va haver prou temps). La deducció que va estar
muntat anteriorment en algun altre emplaçament sembla
evident.
I seguint amb les marques d’erosió: aquesta imposta té marques de desgast que en aquest tipus de pedra només es poden produir quan hi circula aigua. En la posició que està (l’erosió va més enllà del límit del capitell i a més, està protegida per l’arc), no es pot haver ocasionat a Palamós. Fent un senzill càlcul en funció de marques similars que si que podrien haver tingut lloc a Palamós, resulta que aquest canal necessita casi un segle per desgastar-se; si a Madrid només va estar muntat de 1931 a 1957, cal concloure que no es pot haver causat a Madrid i que anteriorment va estar muntat en algun altre lloc, on va perdre (parcialment) la protecció de l’arc per un període de temps llarg (al voltant de 100 anys). Fixeu-vos que això situa la construcció del claustre, com a mínim,  anteriorment a 1800; després li devia passar alguna cosa que va perdre un arc i així va estar casi 100 anys. Altrament, aquestes marques d’erosió no podrien existir. Dons això situa la construcció del claustre abans de 1800, època en la que no resulta versemblant tallar un claustre “romànic” quan aquest estil no es valorava o com a mínim no per fer còpies de bell nou.

El cert és que a Palamós, des de 1959 que s’instal·là fins ara, la degradació de les peces muntades ha estat mínima, contràriament al que s’ha dit en alguns fòrums. Vegeu al final d’aquest post una sèrie de fotos dels mateixos capitells quan estaven a Madrid i actualment. Per una millor comparació hem virat les imatges actuals a blanc i negre. I és que el claustre, en la seva ubicació actual està raonablement conservat, si més no les peces muntades.


Restes de pàtina artificialment aplicada conservades entre les parelles de capitells.
D’altra banda, a les zones més protegides dels capitells, la part inferior entre cada parella, es pot apreciar restes d’una pàtina de color marró, les anàlisis de la qual mostren clarament que es tracta d’una barreja de calç, argiles i un compost orgànic actualment degradat; és a dir, restes escadusseres d’un tractament antic, que no pot ser del s. XX per la seva limitada extensió i perquè no és una pràctica usual en períodes tant moderns.

Els capitells, els fusts, les bases, etc., també presenten restes de color blanc i negre que les anàlisis han posat de manifest que es tracta d’antigues colonitzacions de líquens i fongs. Però aquests microorganismes no estan vius, sinó morts per l’aplicació d’un biocida que contenia coure (molt tòxic per aquests organismes). Possiblement es tracti del tractament a que es va sotmetre el claustre abans de ser muntat a Madrid), realitat històrica que aviat es provarà documentalment. Tenint en compte que, sobre tot els líquens, tenen períodes de colonització molt llargs (progressen molt poc a poc), sembla coherent proposar que el claustre tenia un recorregut, indeterminat però llarg, abans d’arribar a Ciudad Lineal, a Madrid, on es va muntar el 1931.
Restes d'antigues biocolonitzacions, actualment inactives perquè en algun moment es van tractar amb un biocida que contenia Cu (restes identificades analíticament): com que en alguns casos es tracta de liquens, no sembla que aquests hagin pogut desenvolupar-se en el decurs de l'estada a Madrid del claustre, sinó en una ubicació anterior.

Però encara hi ha més evidències que qüestionen la “modernor” del claustre. Se sap per testimonis orals i documentals que les peces van arribar amb els camions de Mateu Mateu amb una numeració feta amb pintura vermella. Però les peces desmuntades mostren clarament una numeració incisa, l’epigrafia de la qual ja ha començat a ser motiu d’anàlisi (vegeu la imatge d'una dovella-més amunt- amb un 27 gravat). No digueu que no és estrany que un conjunt desmuntat per portar-lo de Madrid a Palamós es numeri dues vegades. A veure si resulta que a Madrid va arribar procedent d’un altre lloc ho estava desmuntat o muntat de nou... ves a saber.

I abundant en aquest tema, les fotografies obtingudes pel fotògraf Vicente Moreno quan estava muntat a Ciudad Lineal mostren clarament marques de fractures que només es poden produir mitjançant una palanca, instrument usat per a desmuntar, no per a muntar. I encara més, les imatges madrilenyes evidencien les juntes obertes amb un desgast que no es pot haver ocasionat sinó amb una eina, probablement metàl·lica, amb la clara voluntat d’obrir les juntes per a ser desmuntat amb cert compte. Així dons un altre evidència d’un desmuntatge previ a la seva exposició a Madrid l’any 1931.
A les imatges de l'esquerra (fotos de Vivente Moreno fetes a Madrid), podeu veure assenyalades en vermell, les marques de falques aplicades per a desmuntar les peces: si a Madrid mostra marques d'un desmuntatge, deu ser que estava muntat en alguna altra ubicació. A la dreta podeu veure que a les fotos de Madrid (blanc i negre) les juntes han estat obertes amb una eina metàl·lica, que com l'anterior, evidencia un desmuntatge anterior a la seva disposició a Madrid.
Resumint: les dades analítiques i la lògica constructiva porten a pensar que el claustre ja tenia un recorregut secular (alguns segles) quan, el 1931, es muntà a Ciudad Lineal per a ser exposat per a la venda internacional. Les dades analítiques no permeten proposar una data concreta, però en tot cas confirmen que el claustre tenia alguns centenars d’anys abans de 1931: o és romànic o no és.

Perquè no hi hagi dubtes: les anàlisis i inspeccions indiquen amb força claredat que més del 95% de les peces són antigues (tenen varis segles) i que el claustre NO pot ser una recreació historicista del primer quart del segle XX, sinó molt probablement, romànic.

Addicionalment, hi ha un grapat de dades històriques i documentals que indiquen que es tracta d’un important conjunt de segle XII molt ben conservat... però d’aquestes ja en parlarem un altre dia.


Sèries d'imatges mostrant la comparació entre els capitells a Madrid en 1934 (foto superior esquerra de cada parella) i el mateix capitell fotografiat a Palamós el 2012 (foto inferior dreta, virades a blanc i negre): com es pot veure la "enorme degradació" patida a Palamós que s'ha argumentat en alguns casos és falsa.



dimarts, 2 d’abril del 2013

Les sals: origen, dinàmica i efectes

Què són

Com que aquest post tracta de “sals” caldria posar-nos d’acord amb una definició d’aquest terme en relació amb el Patrimoni. Des del punt de vista químic una sal és el producte de la reacció entre un àcid i una base, però quan en Patrimoni es parla de sals es sol fer referència a aquells compostos solubles en aigua que es mobilitzen en dissolució i cristal•litzen en la superfície i en l’interior dels porus dels materials (normalment, en els dos llocs a l’hora: en els porus propers a la superfície i sobre aquesta).

D’on venen

La presència de sals en els materials de construcció és freqüent, però no generalitzada. No tots els materials contenen sals, ni aquestes poden aparèixer espontàniament sense cap raó. El seu origen pot ser molt variat: que formin part de la mateixa naturalesa de la pedra (poc freqüent, val a dir-ho), que provinguin del subsòl –clavegueram, usos anteriors...-, que siguin el resultat d’una reacció entre materials de construcció, o fins i tot que provinguin del particulat atmosfèric (com esprai marí o a conseqüència d’una activitat humana)... i de vegades, són directament aportades per una activitat de l’home. Considerant la diversitat de possibles fonts, sembla evident que qualsevol acció que es decideixi emprendre per tractar d’eliminar-les, requereix una mínima recerca que permeti saber la causa que les origina, altrament els esforços que es facin per eliminar-les no serviran per a res si no s’accedeix a tractar la font del problema, o al menys es coneix quina és aquesta.

Per a això disposem d’eines que poden delimitar quins han estat els processos que han generat les sals i de quin lloc procedeixen. D’una banda l’anàlisi de la naturalesa de les sals sol donar pistes fiables sobre el seu origen: els nitrats solen estar relacionats amb matèria orgànica en descomposició (present o passada), el sulfats alcalins solen ser el resultat de la lixiviació de ciment pòrtland, els sulfats (entre ells el guix) poden relacionar-se amb els morters -però en aquest cas cal una recerca una mica més aprofundida-, el clorur de sodi sempre té un origen marí, però això no vol dir que provingui directament del mar.
Addicionalment, l’estudi de la dinàmica de l’aigua en un edifici o bé patrimonial ajuda de forma molt directa a comprendre els camins que poden seguir les sals per arribar als materials afectats. Mesures directes (resistivitat) i indirectes (imagineria infraroja) aporten dades molt importants sobre la presència i mobilitat de la humitat, que en definitiva és el vehicle que mobilitza les sals.

On van

Un cop produïdes o quan hi ha sal en algun lloc immediat, l’única forma de mobilitzar-se és en presència d’aigua líquida i per tant, viatgen dissoltes en aigua seguint el camí d’aquesta, fins que s’evapora, les sals cristal•litzen i es fan aparents.

L’aigua sol seguir el camí de la gravetat, és a dir, cap avall; tot i que cal considerar també l’ascensió d’aigua per capil•laritat, que pot assolir alguns metres en condicions adequades. Pel que fa a la capil•laritat, tot i que normalment l’aigua prové del terreny, també es dóna en cornises planes, terrasses o altres llocs on s’acumula l’aigua ocasionalment. Això vol dir que podem trobar sals força lluny (metres o desenes de metres) del punt on s’han produït o d’on provenen.

Quan l’aigua evapora cristal•litzen les sals, les quals apareixen sempre en el front l’evaporació, el qual depèn de les condicions climàtiques, microclimàtiques i ambientals: si una cara d’un mur està més calenta que l’altre, aquesta serà –prioritàriament- on s’evapori més aigua i per tant, on preferentment apareixeran les sals. La qual cosa no vol dir que no cristal•litzin també en la cara més freda del mur: dependrà de la concentració, de les oscil•lacions diàries i estacionals de les condicions ambientals, etc.

Què fan

La seva presència, ultra l’efecte poc estètic, contribueix a la degradació dels materials afectats seguint diversos processos:

a)    en general, en cristal•litzar en els porus exerceixen pressió (pressió de cristal•lització) sobre les parets d’aquests i poder arribar a produir despreniments,
b)    hi ha sals que canvien el seu estat d’hidratació seguint les condicions ambientals, i com que aquest procés implica un augment de volum, pressionen sobre les parets de porus. Un exemple paradigmàtic és el sulfat de sodi –habitualment procedent de la presència de ciment-, que passa d’anhidre a decahidratat seguint les oscil•lacions diàries d’humitat i temperatura,
c)    en algun cas (sobre tot el clorur de sodi) arriben a segellar completament els porus i produeixen disgregació de les parets d’aquests a causa de la dilatació tèrmica, netament superior a la dels minerals que formen la majoria de les pedres. Per això el clorur de sodi només afecta pedres amb una mida de porus prou petita com per que la sal pugui omplir-los totalment: si els porus són grans, només folra les parets i té espai per dilatar sense exercir cap pressió,
d)    ocasionalment, alguna sal en solució por reaccionar amb els components del material (pedres, ceràmiques...) i general compostos potencialment patògens. Per exemple, el guix reacciona amb la dolomita (un mineral que forma part d’algunes calcàries) per donar sulfats de magnesi, molt més solubles i per tant, més mobilitzables que el propi guix.
e)    en solució, la presència d’ions grans (anions i sobre tot el sulfat) por accelerar processos de degradació basats en hidròlisi i la presència de sals dissoltes en contacte amb el ferro accelera dramàticament la seva oxidació per un procés de transferència electrònica entre aquest i els ions en solució.

Què fer?

És evident que la presència de sals requereix alguna acció de restauració, però la veritat és que aquesta no té cap sentit sense conèixer abans quines són les sals que es volen tractar, d’on venen, com s’han produït o como han arribat allà on són i quins són els danys (actuals o potencials) que poden causar als materials afectats. Per tant, davant d’un creixement de sals cal determinar què són abans de procedir a la seva extracció, alhora que establir si es tracta d’un procés actiu (les sals segueixen produint-se o arribant) o d’una cosa que va succeir en algun moment i ara ja no té lloc. I finalment, només desprès d’aquestes anàlisis, decidir quin és el procediment adequat per extreure-les i establir l’efectivitat d’aquest i el grau d’afectació sobre els materials que contenen les sals. 

Però d’això en parlarem en un altre post...

ALGUNS EXEMPLES

Catedral de Palma de Mallorca: sals procedents del subsòl per ascensió capil·lar, produides en el propi subsòl i parcialment, com a reacció entre materials de construcció: són sulfats de magnesi. Noteu que l'afectació de la pedra es produeix majoritàriament en una franja situada entre els fronts assolits per l'aigua del subsòl a l'estiu i l'hivern. La zona inferior, casi sempre mullada, no està degradada perquè les sals només degraden quan l'aigua evapora i aquestes cristal·litzen.



Sant Martí de Lleida: les sals del absis són bàsicament nitrats alcalins, associables a la presència d'antigues clavegueres actualment inactives, si be contenen esporàdicament aigua i -òbviament- matèria orgànica en descomposició.








Sals en els basaments de les pilastres de la Seu Vella de Lleida. Són exclusivament sulfats de magnesi produits com a reacció entre la pedra de construcció (una dolomia més o menys local) i el guix que contenen els morters. Les sals s'han produit sobre tot en les voltes quan l'edifici es va quedar sense coberta, però apareixen en el basament seguint el camí descencent de l'aigua que en certa època escolava des de les filtracions de les cobertes. Es tracta d'un procés actualment inactiu, si be francament eficaç pel que fa a la degradació: la solució en aquest cas és complexe i requeriria una actuació en diversos punts de la construcció, altrament, la seva extracció no serveix per a res.


Un detall de l'efecte degradatiu d'aquestes sals a la Seu Vella: entre dos cristalls de dolomita que formen part de la pedra, creixen petits cristalls (al centre de la imatge) de sulfat de magnesi, que al exercir una forta pressió de cristal·lització en un espai confinat, tendeixen a separar els cristalls de dolomita, que es desprenen de la pedra.





Un exemple evident de degradació per la presència del clorur de sodi: l'Aquarium de Sant Sebastià, on l'aigua de mar impacte en forma d'ones i arriba a mullar tota la paret.
El clorur sòdic cristal·litza entre els porus de la pedra i els arriba a segellar completament: com que el seu coeficient de dilatació tèrmica és més alt que el de la pedra, la pressió exercida per la dilatació (cada dia) acaba disgregant la pedra: que es degradi més o menys ràpidament depèn només de la mida dels porus. Porus grans no s'arriben a segellar mai del tot i queda espai per dilatar la sal, per tant no es degrada. En porus petits el procés es altament destructiu.

Porta de Sant Antoni, a la muralla de Tarragona. La degradació dels carreus es deu a la presència de clorur sòdic, que en aquest cas arriba com esprai marí en estar relativament prop del mar i orientada al Garbí, que bufa com a marinada cada dia a l'estiu. Observeu, a la foto de microscòpia electrònica de la part superior esquerra, l'aspecte deliqüescent de la sal, que adsorbei aigua superficial, la qual col·labora a la dissolució i a segellat dels porus de la pedra.

 Un altre cas de degradació per clorur de sodi; la catedral de Palma, en la que les voltes han "caigut" sistemàticament des de la seva construcció fins el 1802. Vegeu la reconstrucció d'una d'elles (es nota pel diferent color de la pedra emprada en la reparació). Com que les voltes no "cauen" si no s'obren els estreps, i en aquest cas no hi ha evidències de danys en els estreps (carcanyols i contraforts), cal pensar que "cauen" perquè es degrada o la pedra o el morter entre plements.

El cert és que a la catedral es troba clorur sòdic una mica per tot arreu, però no es pot atribuir a l'esprai mari perquè hi ha zones on aquest no arriba. D'on ve, dons, la sal? La inspecció de les antigues pedreres dóna la pista: la sal arriba amb les pedres perquè les pedreres són (en molts casos) a la vora del mar. És a dir, la sal la portaven en barca juntament amb les pedres.
En aquestes condicions, la pedra no es degrada perquè els porus són bastant amples, però probablement, es degraden els morters, de porus més petits. Si en una plementeria desapareixen els morters, la volta no col·lapsa, però les pedres cauen.
Això devia ser, molt possiblement, el que va passar a la catedral de Palma: que els morters es degraden (hi ha moltes evidències històriques i actuals d'aquest fet) i les voltes van "caure" fins el 1802.
Que va passar el 1802? Dons que un mestre d'obres va recomanar construir una coberta sobre les voltes de la catedral i per tant, va deixar d'entrar aigua a través de la part superior de les voltes... i el problema es va acabar. Fins a l'actualitat.


I finalment, un problema induit per l'acció restauratòria: aquest mosaic romà es va col·locar sobre un llit de morter de ciment portland i com que hi arriba humitat (ningú va corregir les línies d'escolament de l'aigua), el ciment lixivia elements alcalins (Na, K), que es transformen espontàniament en sulfats, que cristal·litzen sobre les tessel·les.
En aquest cas, com que el sulfat de sodi és especialment destructiu degut al cambi de fase entre la forma anhidra i la decahidratada, el problema és certament greu.