Nanoconsolidació de pedra: una pràctica secular

Detall d'uns carreus d'un mur (problement del s. XIV) de
l'església gòtica de Cardona

En molts edificis històrics construïts amb carreus de pedra, sobre tot aquells de pedra més o menys “tova” i porosa, es poden apreciar unes formes de degradació molt característiques, en les que el centre del carreu ha perdut secció, mentre que les vores (al costat de les juntes) s’ha degradat menys (la pedra sembla ser més dura en el seu perímetre). 

Una recent recerca duta a terme per membres de la UB i Patrimoni 2.0 ha posat de manifest que aquestes pedres havien estat preconsolidades abans de la seva col·locació amb l’aplicació d’una suspensió de calç en aigua: això dóna lloc a la penetració dels cristallets de calç a través del sistema porós de la pedra, on es carbonata i consolida la pedra amb la formació de carbonat de calci (calcita), normalment, el mateix mineral que manté units els grans formadors de la mateixa pedra. 

Detall dels carreus de calcarenita d'una reconstrucció d'un
pany de la muralla de Tarragona, probablement  executat el
segle XVIII

Aquesta aplicació (potser diverses aplicacions) s’ha d’haver fet amb una suspensió (cast.: lechada de calç) i no amb aigua de calç, perquè, d’acord amb la quantitat de carbonat introduïda, caldrien unes 8.000 aplicacions d’aigua de calç (cosa poc probable en cap circumstància). D’altra banda, per això no serveix una calç qualsevol, és necessari una calç mantinguda en immersió per un llarg període de temps (al menys 2 anys), atès que la mida dels cristallets observats (conservats com a pseudomorfs de la fase hidròxida) està per sota de la micra. I aquesta mida només és assolible després d’un llarg període d’immersió en aigua.

Posteriorment, hem sabut per un picapedrer de llarga tradició familiar, que de generació en generació es mantenia un bidó de calç en immersió, que s’anava reposant a mida que es gastava, i amb el qual es tractaven les pedres abans de servir-les al client.

Imatge de microscòpia electrònica de rastreig en la que es
poden identificar nombrosos cristallets pseudohexagonals,
pseudomorfs d'hidròxid càlcic (calç) transformats a calcita:
és l'evidència de la calç introduida i de la seva mida

És a dir, que moltes de les pedres poroses emprades en construccions històriques es van tractar amb un procediment de consolidació (que ara en diríem pomposament un consolidant de calç nanomètrica), per tal de millorar el seu comportament en obra i assolir una durabilitat més elevada que la pedra sense tractar. Aquest fet es pot observat en edificis des del s. XIII al XVIII, sense que aquest interval cronològic signifiqui altra cosa que les nostres observacions de camp.

Probablement, aquest fet tingui alguna implicació pel que fa als acabats històrics dels paraments de molt diverses èpoques, cosa que té una rellevància força significativa a l’hora de dissenyar i decidir la restauració de certs paraments, voltes i arcs d’èpoques molt diverses.