CRONOLOGIA I ORIGEN DE LES GALERIES CLAUSTRALS DE MAS DEL VENT, PALAMÓS

Les dades analítiques presentades anteriorment (vegeu post anterior) confirmen sens dubte que les galeries de Mas del Vent tenen una antiguitat secular (alguns segles abans del seu muntatge a Madrid), alhora que posen de manifest evidències constructives i de tractament de la pedra (presència de pàtines, consolidació de la pedra tallada amb una beurada de calç, etc.) de tradició ancestral, poc compatibles amb una construcció –reproducció- del segle XX. Alhora, es constata analíticament que la totalitat de les galeries estan construïdes amb pedra de Villamayor, àmpliament emprada en construcció a la ciutat de Salamanca i les seves rodalies des de temps històrics.

D’altra banda, la recerca documental duta a terme pel professor Gerardo Boto, de la Universitat de Girona, recull un ampli ventall de dades històriques i formals que mostren que les galeries de Mas del Vent corresponen al claustre romànic de la catedral vella de Salamanca, substituït a finals del s. XVIII per un claustre neoclàssic. 

Les mesures de les galeries de Mas del Vent, el limitat desplaçament de pedra en l’Edat Mitja, l’evidència de construcció amb el peu capitolí –no pas el més comú- com a mesura del claustre de Salamanca i de les galeries de Palamós, l’anàlisi estilística i iconogràfica, els sistemes constructius, etc., porten a l’evidència que, contràriament al que afirmà el dictamen emès per la direcció general de Patrimoni del departament de Cultura de la Generalitat el 31 de juliol de 2012 i el que sosté J.M. Merino de Cáceres en l’article “El coleccionismo americano y la expatricación del románico hispano: portadas, claustros“ (agost 2013), les galeries claustrals de Mas del Vent corresponen al claustre romànic de la catedral vella de Salamanca i estan formades per multitut de peces originals completades amb unes poques afegides durant la recomposició del conjunt al 1931. Tot seguit s’aporten les dades i evidències necessàries per demostrar fefaentment aquesta conclusió.

LES GALERIES CLAUSTRALS DE MAS DEL VENT CORRESPONEN AL CLAUSTRE ROMÀNIC DE LA CATEDRAL VELLA DE SALAMANCA 

Gerardo Boto (professor d'Història de l'Art, universitat de Girona)

El claustre de la catedral de Salamanca

El claustre romànic de la catedral vella de Salamanca va ser construït a partir de l'any 1176 i seguia en obres en 1196, d'acord amb la documentació d'arxiu i l’epigrafia in situ. Es va definir un pati quadrat de 29,70 m de costat (reduit 29,46 en la galería W, pel desviament del costat sud), a l’entorn del qual es van disposar dependències capitulars, com ara la primigènia sala capitular, i en el centre es van construir els habituals pòrtics amb arcades. 

L'extensió de les galeries -29,70 m- correspon a 100 unitats de peu capitolí de 0,297 m (99 peus són 29,41 m), la mateixa unitat que va ser emprada per altres claustres hispans del segle XII, com el d'Aguilar de Campoo (Palència) o el de Roda d’Isávena (Osca). Es constata així que el claustre de la catedral de Salamanca va ser construït emprant com a mesura el peu capitolí en lloc de l’habitual peu castellà (utilitzat a l’esglèsia catedral). Les dimensions dels murs perimetrals, els arcosolis i la sala capitular romànica així ho evidencien. 

La documentació històrica certifica que les noves galeries claustrals d’estil neoclàssic es van construir incrementant l’amplada de cada un dels quatre passadissos en, al menys, dos peus respecte a la que tenien els passadissos romànics. Això vol dir que els fonaments del claustre romànic donarien suport només a una part del gruix dels murs neoclàssics. Si s’haguessin construït els nous murs neoclàssics sobre dos fonaments, un existent assentat des de feia segles i un altre nou que havia d'entrar en càrrega i experimentar el seu propi moviment, s'hauria produït un assentament diferencial i una severa inestabilitat del nou mur, sobretot considerant que el nou claustre disposa d'un pis superior i per tant, transmet major càrrega al terreny. 

L'exploració amb georadar del subsòl de les galeries del claustre catedralici de Salamanca mostra indicis de restes de murs i elements sòlids al llarg dels quatre passadissos. Detecta, a més, evidències de restes de murs en els voltants de les cantonades de les galeries neoclàssiques. I es constata el buidatge i el farciment amb terra de la cara interior immediata als murs neoclàssics)

Per tant, els fonaments del segle XII no podien ser usats per l’obra de finals del segle XVIII si es volia evitar els esmentats assentaments diferencials. Calia que tot l'ample dels nous murs reposés sobre fonaments nous perquè l'assentament es produís uniformement. Així, els fonaments romànics es devien extreure i la part del buit que no va ser ocupada pels fonaments neoclàssics va ser reblerta amb terra i àrids. L’evidència d’aquest farciment ha estat nítidament detectada amb una exploració amb georadar d’impulsos efectuada al claustre salmantí la primavera de 2013. D'altra banda, l'excavació arqueològica que es va dur a terme el 1996 en el pati descobert no va trobar restes de la fonamentació romànica, sinó la neoclàssica consistent en una fàbrica de carreus, solució rarament aplicada en època romànica.

A l’excavació de 1996 es va trobar una dovella d’arrencament (salmer) que en morfologia i mesures es congruent amb la finestra dreta de la primitiva sala capitular, finestra tallada i cegada en les modificacions del projecte neoclàssic de 1785.

D’altra banda, la documentació de les actes capitulars testifica que en 1783 es va decidir desmuntar el claustre romànic sota la batuta de l'arquitecte Eustaquio Román Carrasco, degut a que arrossegava problemes de cobriment i humitats, accentuats des del terratrèmol de 1755. El claustre es desmuntava fins al sòcol per a ser remuntat des dels fonaments emprant tots els materials utilitzables. El document de 1783 detalla que totes les peces eren de pedra de Villamayor (la pedrera veina a Salamanca, explotada des de fa segles fins avui) i que de totes les peces romàniques només “algunas” [sic] estaven fetes malbé, que la immensa majoria es conservaven bé i que tot el conjunt havia de ser desmuntat “con el mayor cuidado y aprovechamiento” perquè la decisió que s’havia pres era remuntar-lo per tal de poder assentar adequadament totes les peces i les cobertes. Aquesta estima per l’art romànic, per les seves vetustes pedres, és insòlit en l’horitzó cultural del segle XVIII espanyol. 

No obstant això, aquesta posició estètica no va sobreviure al rebuig dels partidaris del nou art neoclàssic, que amb el mestre d'obres Jerónimo García de Quiñones al capdavant, van imposar la construcció d'unes noves galeries. Aquest canvi d'opinió es va produir quan ja s'havia procedit a l’emmagatzematge (no abocat caòtic i precipitat) de les peces romàniques desmuntades. D'aquesta manera, les peces de les galeries romàniques estaven desmuntades, dipositades i preparades per a la seva reconstrucció; però aquesta no es va dur a terme i el material va quedar en un lloc del qual no tenim constància (però que sembla lògic que fos el mateix pati del claustre, o molt pròxim, ja que es pretenia remuntar-lo i aquest és el terreny més proper a l'obra). Les pedres desmuntades “con el mayor cuidado y aprovechamiento” finalment van restar sense ús, al menys immediat. 

Fins ara no s’ha trobat cap notícia documental de moviment de pedres que faci cap al·lusió al claustre o l’església de la catedral Vella al llarg del segle XIX. Més tard, el 1923, es posen a la venda sense èxit, per la qual cosa el capítol es planteja aprofitar-les en les obres de la catedral. Però les intervencions d’aquesta època no impliquen cap construcció d’afegit o augment de volum, sinó buidatge i desmuntatge, per tant, les pedres romàniques restarien encara al seu lloc al pati del claustre fins una data indeterminada.
 
Les mesures del claustre

El 1785 es va determinar que les pantalles de cada galeria es construïssin noves des dels seus fonaments i que avancessin cap al pati almenys dos peus, a fi d'augmentar l'amplada dels passadissos. La longitud de les galeries neoclàssiques és inferior, per tant, a la que van tenir les arcades romàniques precedents. Les neoclàssiques mesuren entre 20,95 m i 21,12 m; si s'hagués seguit exactament la reducció dels dos peus (castellans de 27,87 cm, com els emprats en 1785), les galeries romàniques mesurarien aproximadament 21,12 + (4 x 0,2787) = 22,25 m. Aquesta és la mesura mínima que van tenir els pòrtics romànics de la catedral de Salamanca; en tot cas, aquesta no és una mida exacta. Si en 1785 es va incrementar l’amplada de les passadissos claustrals més de dos peus, aleshores les arcades romàniques serien més llargues.

Els passadissos claustrals resultants de la reforma neoclàssica mesuren d’ample 4,34 m (N), 4,10 m (W), 4,18 m (S) i 4,10/4,17 m (E). Considerada l’esmentada ampliació de dos peus referida en el document de 1785, els passadissos romànics mesurarien entre 3,54 i 3,78 m d'amplada (4,10 m – (2 x 0,2787) = 3,54 m; 4,34 m – (2 x 0,2787) = 3,78 m). Malgrat això, hi ha una altra dada més fiable que, a mès, permet comprendre com es va corregir la proposta de l’esmentat document. 

Consta documentalment que el claustre romànic va ser cobert amb un teginat mudèxar el segle XIV. Els diferents autors que n’han al·ludit han considerat que les quatre bigues que es conserven al museu de la catedral procedeixen d'aquest teginat claustral. Aquestes, executades per cobrir l'amplada dels passadissos del claustre romànic, constitueixen el fòssil director de l’amplada dels passadissos. A les bigues, la faixa de decoració mesura 3,37 m i l’encaix per l’alicer de l’arrocabe 4 cm. Això implica que al claustre romànic de Salamanca, els passadissos tenien una amplada de 3,37 m + (2 x 4 cm) = 3,45 m (11,5 peus x 29,7 cm = 3,42 m). Aquesta mesura de l’extensió de la part visible de les bigues, i per tant dels respectius passadissos, confirma que els perfils exteriors del quadrilàter de les galeries romàniques del claustre de la Catedral Vella de Salamanca distaven 22,8 m [29,7 m – (2 x 3,45 m)= 22,8 m; 77 peus x 29,7 cm = 22,86 m]. Aquestes mides resulten coincidents amb les de Mas de Vent: distáncia des del perfil exterior d’una arcada fins el perfil exterior de l’arcada oposada: 22,79 m; per cert, les arcadas de Mas del Vent estan igualment construïdes amb el peu capitolí com unitat de mesura. La contradicció entre la referència documental i la constació material es resol tenint en compte que l’amplada de les galeries es va incrementar finalment, no en dos peus, sinó en dos peus i mig (27,87 cm x 2,5 = 69,67 cm). [galeria E: 4,10 m – 0,69 m = 3,4 m; galeria S: 4,18 m – 0,69 m = 3,48 m; galeria N: 4,34 – 0,69 m = 3,64 m]. Aquestes mesures encaixen amb les que resulten de les bigues. Així doncs la conclusió és inequívoca: el mestre Jerónimo García de Quiñones, una vegada iniciava la construcció de l’obra, va incrementar l’amplada de les galeríes en mig peu més dels dos que inicialment havia plantejat al capítol catedralici.

Procediment proposat per Villard de Honnecourt per determinar la superfície d’un claustre a fi que les galeries i el pati tinguin igual superfície. Les mesures del quadrat exterior corresponen al de Salamanca i la traça en vermell correspon a les galeries de Mas del Vent: com es pot veure la coincidència és significativa

Les mesures s’han expressat en el sistema mètric decimal, però aquest no era sistema de mesures que regia en l'Edat Mitjana i per tant, en cap edifici medieval. En les galeries de Santa Maria de la Vega (canònica suburbana de Salamanca), atribuïdes a la catedral per Gómez-Moreno en el seu catàleg monumental en 1902, i sobre les que s'ha tornat a especular darrerament), es pot constatar que les mesures dels arcs segueixen múltiples del peu castellà (27,87 cm): no corresponen, per tant, al claustre romànic de la catedral. La unitat de mesura del claustre de Salamanca, el peu capitolí de 29,7 cm, s'obté de la longitud dels passadissos claustrals: 29,70 m són 100 peus capitolins, unitat que es confirma en les dimensions de la porta entre l’església i el claustre, en els arcosolis funeraris de les galeries est i sud, en l’amplada i llargaria de l'antiga sala capitular i en les finestres bífores de d’aquesta. Per descomptat, si en els passadissos de les galeries i en el conjunt del quadrilàter se segueix un registre de mesura (el peu capitolí de 29,7 cm), hem de pensar que les arcades que va tenir cada galeria es regien per la mateixa unitat. 

En blau múltiples dels peus capitolins de 0,297 cm i les parts, arcosolis funeraris i portes d'època romànica del claustre catedralici de Salamanca que assumeixen múltiples d'aquesta unitat de mesura

Les mides de les galeries de Mas del Vent es corresponen amb les deduïdes del claustre de Salamanca, a més de ser múltiples del peu capitolí. Per descomptat, no hi ha testimoni escrit ni planimètric d'aquestes mesures d'alçada o planta de les arcades (expressades en peus o en metres) en cap document del segle XIX o del segle XX. No hi ha constància ni en un sistema de mesura ni en l’altre. Per tant, ningú va poder construir res prenent com a referència unes dimensions i proporcions que havien desaparegut i que a ningú li va importar reconsiderar.

El  claustre de Mas del Vent

Cal afegir, a més, una altra dada importantissima: les dovelles no muntades a Mas del Vent mostren una numeració incisa de cal·ligrafia idèntica a la que es fa servir als escrits de finals del s. XVIII; la dada dels números incisos es complementa amb una altra: a les fotografies de 1959 del palamosí Serra es pot comprovar que del desmuntatge de Madrid les dovelles i carreus van arribar a Palamós marcats amb números pintats en vermell (ara desapareguts). A més a més, les fotografies de Vicente Moreno del claustre muntat a Madrid (realitzades amb tota seguretat abans de l’estiu de 1936 i amb una altíssima probabilitat abans de l’estiu de 1935) mostren evidències d’un desmuntatge previ en forma de marques de falques i buidatge de juntes. Per tant, sembla clar que el claustre de Mas del Vent ha patit dos desmuntatges i trasllats, un que es pot datar el s. XVIII (per la cal·ligrafia dels números incisos) i un altre el 1958 per anar de Madrid a Palamós.

A més, dos dels capitells són còpies, en el sentit medieval del terme (com els motius de Santo Domingo de la Calzada reproduits a Agüero, per posar un exemple entre centenars), d’altres tants de la galèria de Rebolledo de la Torre (Burgos) i de l’interior Vallespinoso de Aguilar (Palència), que no es coneixien ni havien estat publicats fins els anys 1931 (Huidobro) i 1939 (Navarro García), respectivament, i amb coneixement detallat mes enllà d’una presentació d’un article de dues planes, nomès a partir de 1948 (Gudiol i Gaya Nuño) i 1961 (García Guinea), respectivament... Tot plegat fa impossible que es tracti d’una reproducció historicista i encara menys d’una invenció a partir del no res. 

Cal afegir, encara, que altres tres capitells reprodeixen i interpreten motius que es troven a l’esglèsia i el claustre catedralici de Salamanca i altres dos tenen una inequívoca semblança formal i iconogràfica amb sengles capitells del desaparescut claustre de Benevívere (Palència). Aquest claustre el coneixem nomès per un gravat de Jenaro Perez Villaamil realitzat a l’entorn de 1850: havia estat destruït abans de l’any 1885, quan el van visitar Quadrado i Parcerisa. Així doncs, ningú va poder copiar dos motius que no existien ni existeixen des de l’últim terç del segle XIX. Aquest dos capitells de familiaritat amb Benevivere són també, per força, autèntics i no hi ha manera que siguin un plagi. La conclusió és inequívoca: el repertori iconogràfic dels capitells de les galeries de Palamós es nodreix de diferents corrents artístiques de l’últim romànic, incloent-hi els vint-i-quatre capitells “silenses” que hi ha en el conjunt de quaranta quatre que composen el conjunt de Mas del Vent.

Encara que sigui d'una manera ínfima, es conserven restes de claustres romànics desmuntats, fins i tot d’aquells que no sabem com es va dur a terme el seu desmuntatge, dels quals no hi ha testimonis gràfics ni documentals. Del claustre romànic de Sahagún es conserva almenys un capitell al Museu de Lleó, de Trianos i de San Esteban de Nogales hi ha capitells al Museu de Palència i allà mateix almenys una peça de Benevivere, d’Arlanza en el improvisat lapidari del propi monestir, de Gumiel d'Izán queden restes a l'església parroquial i en cases de veïns, també en cases particulars queden capitells del claustre d’Ibeas de Juarros, a San Antón de Castrojeriz hi ha alguna peça allà mateix, de Santa Maria de la Vega d'Oviedo hi ha elements al Museu Arqueològic de la ciutat, de la catedral romànica de Pamplona es conserven restes al Museu de Navarra, del claustre romànic de la catedral de Lleó hi ha fragments al museu catedralici, el mateix succeeix amb l'esplèndid pòrtic de Ceinos de Campos es conserven peces al Museu arqueològic de Valladolid ... I amb la mateixa evidència succeeix això amb Sant Pere de Rodes (Museu des Thermes de Cluny, Paris) a Jaca o a Santa Cruz de la Serós. Com és possible, doncs, que no es conservi ni un capitell, ni un cimaci, ni una dovella del claustre romànic de Salamanca? Per ara, l'única presència que tenim és la dovella trobada a l’excavació de 1996 i podem afirmar que ve d’una finestra i no pas de les arcades claustrals. Més evident encara: del tejinat claustral de la catedral es conserven quatre bigues. En les obres de desmuntatge de les parts septentrionals de la Catedral Nueva, als anys 30 i 40, tampoc no es va trobar cap element procedent del claustre romànic.
 
Conclusions

Del que s’ha exposat fins aquí i de les dades analítiques presentades en un post anterior, es pot deduir amb un elevadíssim grau de fiabilitat les següents conclusions:

-    El claustre de Mas del Vent té un recorregut històric secular que fa impossible que es tracti d’una recreació historicista de primers del segle XX.

-    L’origen de les galeries de Mas del Vent correspon al claustre de la catedral vella de Salamanca, la qual cosa es basa en a) la documentació històrica del seu desmuntatge “con el mayor cuidado y aprovechamiento” per al seu frustrat remuntatge; b) la coincidència d’unitat de mesura entre Palamós i Salamanca en el peu capitolí; c) les mesures de Mas del Vent en relació amb el claustre de Salamanca; d) la presència d’una numeració incisa de cal·ligrafia clarament barroca; e) la traça dels seus fonaments a Salamanca en relació amb les galeries neoclàssiques; f) el repertori iconogràfic dels capitells.

Per tant, hi ha un significatiu conjunt d’evidències analítiques, iconogràfiques i documentals que permeten demostrar amb sòlides garanties científiques que les galeries de Mas del Vent corresponen al claustre romànic de la catedral vella de Salamanca, per tant a una peça romànica d’excepcional vàlua artística i històrica.

Catedral de Tarragona: pedres i raons constructives

La catedral de Tarragona, començada seguint les pautes romàniques i acabada en un estil gòtic que imita les grans construccions religioses centreeuropees, està construïda amb pedres locals, extretes de les pedres immediates a la ciutat, entre les que cal esmentar els edificis romans existents en el moment de la construcció medieval.

Detalls fets amb calcària bioclàstica: conserven íntegrament
 la seva forma i textura, tant a l'interior com a l'exterior

Tradicionalment, la pedra de construcció de la catedral (i de tants altres edificis tarragonins) es coneix com a “mèdol” per la proximitat de la pedrera del Mèdol, si be la lògica suggereix que devien existir altres pedreres actives als voltants de la ciutat, algunes de les quals prou ben conegudes (Llorito –deformació fonètica del santuari de Loreto-, la Sabinosa, etc.). En realitat, a part de la façana i part del campanar, la catedral va ser construïda amb pedres de les diverses formacions miocèniques de la zona, que corresponen a sediments marins de poca fondària i que, tot i la varietat de pedres existents, poden ser classificades entre dues fàcies extremes: per una banda una calcària bioclàstica (formada per una acumulació de fòssils cimentats amb calcita, deixant una enorme porositat entre ells) i una calcarenita (formada per grans de calcàries i quars –poc- cimentats per calcita parcialment dolomititzada en una matriu de calcita micrítica i argiles).

La façana i part de la torre campanar es van construir amb una calcària massiva (popularment coneguda com Llisost) corresponent als afloraments cretàcics de la pedrera del Llorito: és una pedra massiva, compacte, de color gris, que destaca pel color i la textura de la resta de la catedral. Més endavant raonarem perquè aquest canvi de material en arribar a la façana, el darrer element que es va construir, ja a finals del s. XIV. També cal esmentar l’ús de marbre com aplacat en el basament de la façana, així com en la llinda de la porta principal i el seu mainell i una de les portes laterals, alhora que pedra de Vilaseca (Saldó, localment) en el timpà.

Un inspecció detallada del conjunt edificat, juntament amb l’anàlisi de les diverses varietats de pedres emprades en la construcció posa de manifest que el conjunt de la catedral mostra una distribució de les varietats de “mèdol” poc aleatòria i molt racional: la totalitat dels arcs torals i formers de les naus, els arcs diagonals, les cornises, capitells, etc., així com el basament dels pilars, estan construïts amb la varietat bioclàstica de pedra, mentre que la resta està feta majoritàriament amb calcarenita. 

Distribució de pedres en una secció de la catedral. Les zones no acolorides
corresponen a calcarenita (planimetria Joan Figuerola)

A què es deu aquesta distribució sistemàtica? Òbviament, no pot ser casual o atzarosa. Cal pensar que els constructors devien conèixer molt be el comportament de les pedres locals, al cap i a la fi, àmpliament emprades en la zona. I per tant, devien saber que la durabilitat de la calcària bioclàstica era molt superior a la calcarenita: i probablement, aquesta devia la ser raó de disposar tots els elements amb un necessari detall escultòric amb una pedra que no perd volum amb el pas dels anys. Per als basaments dels pilars, aquesta no sembla ser la única explicació perquè el detall i precisió de les peces no ho requereix especialment, al menys, no més que la resta de cada pilar. En aquests casos, la hipòtesi d’ús d’una pedra molt porosa (amb porus molt grans) per tallar la humitat ascendent des del terreny sembla més versemblant: el subsòl de la catedral conté una quantitat significativa d’humitat, que probablement ja devia ser així en el moment de la seva construcció. Així dons, els seus constructors devien seleccionar les pedres en funció de les seves prestacions i pensant en la durabilitat de les mateixes, amb especial atenció en els elements més compromesos, en els que la conservació del volum semblava ser important, sigui pels requeriments mecànics (arcs i claus on la pèrdua se secció pot comprometre l’estabilitat), sigui per qüestions estètiques (capitells i cornises, que mantinguin la forma i la decoració).

Aplacat de marbre a la façana: observeu l'especejament tant
peculiar, prova de l'aprofitament de peces existents

Pel que fa a la façana, feta amb la calcària massiva del Llisost, la raó torna a raure en la qualitat de la pedra: es desitjava construir una façana i sobre tot, una portada, plenament gòtica, amb una decoració i composició similar a les catedrals del centre d’Europa. I aquesta decoració, el detall escultòric necessari, la enorme rosassa i sobre tot, la traceria que aquesta presenta, no es poden fer amb “mèdol”; per això cal un material compacte, que permeti el detall escultòric que impliquen les arquivoltes de la portada o la traceria. I la calcària del Llorito compleix amb els necessari requeriments texturals i mecànics. De fet, en la plementeria del darrer tram de la nau existeixen moltes peces fetes de calcària, barrejades aleatòriament amb altres de calcarenita: era el moment de construcció de la façana i per tant, la calcària “llisost” era present a l’obra en abundància... i així també es va fer servir per una part del campanar, on la forma de les pedres permet imaginar com aquestes arribaven amb la preforma de la pedrera.

Detall del transsepte i campanar: es poden veure
les juntes constructives, alhora que un tram de
campanar fet amb calcària gris, la mateixa que a
la façana

Que a més s’utilitzi marbre com aplacat de la part inferior del sòcol de la façana, o per al mainell i llinda de la porta principal, no vol dir altre cosa que la reutilització de material procedent dels edificis de la Tarraco romana que existia allà mateix i que, com en tant altres casos, constituïa la primera pedrera a explotar. De fet, la estereotomia de gran part dels murs exteriors de la catedral suggereix la utilització de pedres “romanes”, probablement retreballades, com ho suggereixen les marques de picapedrer que presenten.

Si hom observa la façana principal de la catedral pot veure les juntes constructives entre la calcària gris i el “mèdol”, que es posa de manifest per un contrast cromàtic i textural important, el qual ens portaria a la reflexió de com devien ser els acabats d’aquests paraments allà el segle XIV, quan s’acabava la construcció. Però d’això en parlarem un altre dia.

Façana principal de la catedral: fixeu-vos en la junta constructiva
a ma dreta, que mostra un contrast cromàtic no acceptable en
època gòtica. Quin era, dons, l'acabat de la catedral el s. XIV?
Les pàtines actuals són de la restauració de 1992, aplicades sobre
altres anteriors parcialment conservades.