Recobriment marró de les fonts decoratives: restauració i manteniment

Moltes fonts presenten un color marró, de vegades força intens, que impedeix veure el substrat de pedra o morter que hi ha sota. És una pàtina present en moltes de les fonts decoratives que podem trobar a les nostres ciutats i que afecta especialment a les zones on esquitxa l’aigua que hi brolla o en les que hi circula en regim relativament laminar. Passejant per qualsevol ciutat podem veure molts exemples de fonts que han esdevingut de color marró tant uniforme que sembla una aplicació intencionada. Què és i com es forma aquest recobriment tant escandalós (cromàticament) i tant uniforme? I de què depèn?

Diverses fonts urbanes amb pàtina marró: dues de Palma de Mallorca (esquerra) i la font d'Hèrcules, a Barcelona

Anàlisis efectuades en diverses fonts han mostrat que es tracta d’una acumulació d’hidròxids de ferro; vet aquí el color marró. Però, d’on surt tant de ferro? El contingut habitual de l’aigua dolça natural està entre 0,5 i 50 ppm (part per milió o mg/litre) i si be la OMS no estableix un límit per la salut en el cas de l’aigua potable, la que es distribueix a Barcelona, per exemple, conté entre 0,3 i 0,4 ppm de ferro. En definitiva, l’aigua de la xarxa (que és la que alimenta les fonts, normalment en cicle tancat) conté molt poc ferro. Com es produeix, dons, aquesta fantàstica acumulació de ferro en les fonts?

La raó és la presència de certes algues microscòpiques en l’aigua. Aquests petits organismes utilitzen ferro en el seu metabolisme i per tant, capten part del ferro contingut en l’aigua i el fixen en el substrat on viuen com a substància extracel·lular.  

D’aquesta manera, involucrant processos força complexos associats a la respiració dels microorganismes, el ferro es va acumulant en aquelles superfícies on l’aigua esquitxa o hi circula sense gaires turbulències, altrament, aquestes impedeixen la fixació de les algues per arrossegament mecànic i per tant, no es produeix la fixació de ferro (vegeu imatge de la Font dels Tres Mars, de Barcelona)

Imatges de microscòpia electrònica de rastreig en les que es veuen les algues responsables de la coloració marró. En la imatge de l'esquerra, marcades amb cercles vermell, algues amb la morfologia característica, amb quadrats taronges, altres algues amb una acumulació de ferro envoltant-les.

Font dels Tres Mars, Barcelona

Com que aquesta acumulació de ferro està relacionada amb les algues que viuen sobre i dins dels materials afectats, la seva importància està directament relacionada amb la bioreceptivitat del substrat (de les pedres sobre les que viuen les algues): pedres més poroses solen estar més marrons que altres que no ho són, com el marbre. Per això, el patró de distribució d’aquest recobriment està relacionat amb la circulació i disponibilitat d’aigua i amb la capacitat de la pedra de mantenir la colonització de les algues que el provoquen. 

Restauració (neteja) i manteniment de les fonts

Aquest és un problema complex perquè l’experiència ha demostrat que la simple neteja del recobriment marró no és suficient perquè les algues sobreviuen en els porus de la pedra –inclòs sense aigua- i al tornar a posar en funcionament la font, reprenen el procés i les zones netejades es tornen marró al cap de poques setmanes. Cal, dons, una acció més decidida que abasti dos objectius: a) la neteja sensu strictu del recobriment d’òxids de ferro, i b) la desinfecció de la font fins arribar a la totalitat dels porus de la pedra. 

L’estratègia per assolir aquests dos objectius cal dissenyar-la a partir de l’estudi de cada cas i el coneixement dels materials que formen la font (pedres diverses, morters –normalment del vas-, altres elements decoratius...) i en base a aquestes dades establir els protocols de neteja i desinfecció que no danyin els materials existents i que garanteixin la durabilitat del tractament, tot considerant les limitacions que la reglamentació de salut pública imposa: no usar biocides que puguin contaminar l’aigua de la font més enllà dels límits regulats, atesa la possibilitat de bany furtiu o de consum ocasional (per exemple d’un gos que begui de la font).

Un altre problema serà el manteniment de la font per tal que la presència d’algues fixadores de ferro es dilati el màxim possible en el temps i no es torni marró en pocs dies. Algunes proves pilot dutes a terme en condicions de laboratori mostren algunes línies de possibles actuacions, com l’alliberament de cations de coure per via electrolítica (amb tensions molt i molt baixes) sense superar els continguts permesos o l’ús de biocides no tòxics fotoactivats naturalment o artificialment (solució que, per cert, ja aplicaven els romans en els seus aqüeductes i dipòsits d’aigua potable... però això serà un altre post).

El claustre de Mas del Vent (Palamós), recreació historicista o joia romànica?: La veu de les pedres.

El claustre de Mas del Vent, situat en la finca d’aquest nom a Palamós va tenir cert ressò a la premsa el darrer estiu arran de la seva “redescoberta” pel professor Gerardo Boto, de la universitat de Girona, i la posterior redacció per part de la Direcció General del Patrimoni cultural de la Generalitat d’una resolució en el sentit de considerar aquest element com una recreació historicista del primer quart del segle XX. Es fa difícil saber perquè aquesta Direcció General va emetre aquest informe i perquè en aquest sentit, atès que no entra en el seu marc competencial valorar científicament, històricament o tècnicament els béns culturals, sinó protegir-los... això estaria més aviat en el marc de les universitats o centres de recerca, inclòs –si voleu- l’Institut d'estudis catalans. Però el cert és que el 31 de juliol del 2012 el departament de Cultura va declarar (sense estudis previs, ni consulta als especialistes sobre el tema –escultura castellano-lleonesa-) que el claustre és un fals històric. És com si declarés que l’orbita de la Terra al voltant del Sol és circular malgrat que alguns astrònoms insisteixin que és el·líptica.

Però la realitat és tossuda i els estudis sobre el claustre apunten en altre direcció. Estudis, tot sigui dit, que la direcció general implicada tenia des del dia 30 de juliol a petició pròpia. Efectivament, l’anàlisi de les evidències materials (pedres, restes de pàtines, vestigis superficials, etc.) porta a algunes conclusions que, juntament amb les anàlisis històriques i formals, indiquen clarament que una enorme majoria de les peces que formen el claustre de Mas del Vent són romàniques i per tant, el claustre és un conjunt del segle XII. 

La pedra que forma casi la totalitat de les peces (capitells, bases, fusts, impostes, arcs, etc.) és un gres silícic format majoritàriament per grans de quars i feldspats, units per un ciment silícic i una matriu formada per esmectita i paligorskita, dues argiles una mica peculiars que es caracteritzen per una morfologia microscòpica en forma filamentosa i en plaquetes. Aquestes característiques corresponen amb molta precisió a les roques de la formació Areniscas de Cabrerizos, que s’explota, sobre tot, en la localitat salmantina de Villamayor del Río. Hi ha altres gresos similars a Castella-Lleó, però cap té aquestes argiles amb aquesta morfologia, el que duu a pensar que es tracta d’una pedra explotada prop de Salamanca. 

Aspecte de la pedra que forma el claustre. A l'esquerra un enclau de baritina en un dels capitells. A la dreta la morfologia característica de les argiles que formen la matriu de la pedra en observació amb microscòpia electrònica de rastreig. Tot plegat caracteritza la pedra com a "arenisca de Villamayor", coneguda com a pedra de Salamanca.

L’observació i anàlisi de les restes superficials porta a diverses consideracions que s’exposen tot seguit.

Les peces (fusts, bases, capitells, dovelles, etc.) han estat consolidades amb l’aplicació d’una beurada de calç, pràctica ancestral que pràcticament s’ha perdut en temps recents (vegeu post sobre aquest tema en aquest mateix blog). Això implica una aplicació de calç en les superfícies ja treballades, atès que aquest tractament assoleix una fondària limitada: uns 4-8 mm en aquesta pedra.

Les dovelles desmuntades mostren unes incisions de secció decreixent, que en juntar-les formen canals per on abocar calç que garanteixi una millor unió entre les peces. Aquesta és una pràctica medieval que té raó de ser quan es construeix amb morter de calç o guix, però no amb els morters hidràulics que probablement s’haguessin usat per una recreació del s. XX. Per tant, el sistema constructiu mostra traces d’antiguitat poc coherents amb una recreació historicista.

Mostres de fracturació dels fusts que indiquen que va estar
muntat abans de Madrid i que ha patit càrregues excèntriques.

Pel que fa als fusts, presenten un allotjament de secció rectangular per ubicar-hi una pedra tallada que encaixi amb un forat similar que deuen tenir les bases i els capitells. Ja en el segle XX, aquesta connexió se sol fer amb una espiga de ferro, molt més fàcil i ràpida de col·locar i que és present en moltes construccions d’aquesta època (primer quart del s. XX). Però fixeu-vos en l’extrem dels fusts (tant els que estan per terra com part dels muntats): tenen fractures que els donen una forma apuntada, que només es poden produir si estan muntats i han patit algun moviment estructural. Sembla que no sigui coherent en unes peces fetes fa menys de 100 anys i que, segons la Generalitat, van estar muntades menys de 30 anys. No serà que van estat muntades fa segles?

Pareu atenció als canals de desgast d'aquesta imposta:
el de l'esquerra va més enllà de la dovella, per tant no
es poden haver produït a Palamós. Però si s'avalua el
temps necessari per a produir-los, tampoc a Madrid
(no hi va haver prou temps). La deducció que va estar
muntat anteriorment en algun altre emplaçament sembla
evident.

I seguint amb les marques d’erosió: aquesta imposta té marques de desgast que en aquest tipus de pedra només es poden produir quan hi circula aigua. En la posició que està (l’erosió va més enllà del límit del capitell i a més, està protegida per l’arc), no es pot haver ocasionat a Palamós. Fent un senzill càlcul en funció de marques similars que si que podrien haver tingut lloc a Palamós, resulta que aquest canal necessita casi un segle per desgastar-se; si a Madrid només va estar muntat de 1931 a 1957, cal concloure que no es pot haver causat a Madrid i que anteriorment va estar muntat en algun altre lloc, on va perdre (parcialment) la protecció de l’arc per un període de temps llarg (al voltant de 100 anys). Fixeu-vos que això situa la construcció del claustre, com a mínim,  anteriorment a 1800; després li devia passar alguna cosa que va perdre un arc i així va estar casi 100 anys. Altrament, aquestes marques d’erosió no podrien existir. Dons això situa la construcció del claustre abans de 1800, època en la que no resulta versemblant tallar un claustre “romànic” quan aquest estil no es valorava o com a mínim no per fer còpies de bell nou.

El cert és que a Palamós, des de 1959 que s’instal·là fins ara, la degradació de les peces muntades ha estat mínima, contràriament al que s’ha dit en alguns fòrums. Vegeu al final d’aquest post una sèrie de fotos dels mateixos capitells quan estaven a Madrid i actualment. Per una millor comparació hem virat les imatges actuals a blanc i negre. I és que el claustre, en la seva ubicació actual està raonablement conservat, si més no les peces muntades.

Restes de pàtina artificialment aplicada conservades entre les parelles de capitells.

D’altra banda, a les zones més protegides dels capitells, la part inferior entre cada parella, es pot apreciar restes d’una pàtina de color marró, les anàlisis de la qual mostren clarament que es tracta d’una barreja de calç, argiles i un compost orgànic actualment degradat; és a dir, restes escadusseres d’un tractament antic, que no pot ser del s. XX per la seva limitada extensió i perquè no és una pràctica usual en períodes tant moderns.

Els capitells, els fusts, les bases, etc., també presenten restes de color blanc i negre que les anàlisis han posat de manifest que es tracta d’antigues colonitzacions de líquens i fongs. Però aquests microorganismes no estan vius, sinó morts per l’aplicació d’un biocida que contenia coure (molt tòxic per aquests organismes). Possiblement es tracti del tractament a que es va sotmetre el claustre abans de ser muntat a Madrid), realitat històrica que aviat es provarà documentalment. Tenint en compte que, sobre tot els líquens, tenen períodes de colonització molt llargs (progressen molt poc a poc), sembla coherent proposar que el claustre tenia un recorregut, indeterminat però llarg, abans d’arribar a Ciudad Lineal, a Madrid, on es va muntar el 1931.

Restes d'antigues biocolonitzacions, actualment inactives perquè en algun moment es van tractar amb un biocida que contenia Cu (restes identificades analíticament): com que en alguns casos es tracta de liquens, no sembla que aquests hagin pogut desenvolupar-se en el decurs de l'estada a Madrid del claustre, sinó en una ubicació anterior.

Però encara hi ha més evidències que qüestionen la “modernor” del claustre. Se sap per testimonis orals i documentals que les peces van arribar amb els camions de Mateu Mateu amb una numeració feta amb pintura vermella. Però les peces desmuntades mostren clarament una numeració incisa, l’epigrafia de la qual ja ha començat a ser motiu d’anàlisi (vegeu la imatge d'una dovella-més amunt- amb un 27 gravat). No digueu que no és estrany que un conjunt desmuntat per portar-lo de Madrid a Palamós es numeri dues vegades. A veure si resulta que a Madrid va arribar procedent d’un altre lloc ho estava desmuntat o muntat de nou... ves a saber.

I abundant en aquest tema, les fotografies obtingudes pel fotògraf Vicente Moreno quan estava muntat a Ciudad Lineal mostren clarament marques de fractures que només es poden produir mitjançant una palanca, instrument usat per a desmuntar, no per a muntar. I encara més, les imatges madrilenyes evidencien les juntes obertes amb un desgast que no es pot haver ocasionat sinó amb una eina, probablement metàl·lica, amb la clara voluntat d’obrir les juntes per a ser desmuntat amb cert compte. Així dons un altre evidència d’un desmuntatge previ a la seva exposició a Madrid l’any 1931.

A les imatges de l'esquerra (fotos de Vivente Moreno fetes a Madrid), podeu veure assenyalades en vermell, les marques de falques aplicades per a desmuntar les peces: si a Madrid mostra marques d'un desmuntatge, deu ser que estava muntat en alguna altra ubicació. A la dreta podeu veure que a les fotos de Madrid (blanc i negre) les juntes han estat obertes amb una eina metàl·lica, que com l'anterior, evidencia un desmuntatge anterior a la seva disposició a Madrid.

Resumint: les dades analítiques i la lògica constructiva porten a pensar que el claustre ja tenia un recorregut secular (alguns segles) quan, el 1931, es muntà a Ciudad Lineal per a ser exposat per a la venda internacional. Les dades analítiques no permeten proposar una data concreta, però en tot cas confirmen que el claustre tenia alguns centenars d’anys abans de 1931: o és romànic o no és.

Perquè no hi hagi dubtes: les anàlisis i inspeccions indiquen amb força claredat que més del 95% de les peces són antigues (tenen varis segles) i que el claustre NO pot ser una recreació historicista del primer quart del segle XX, sinó molt probablement, romànic.

Addicionalment, hi ha un grapat de dades històriques i documentals que indiquen que es tracta d’un important conjunt de segle XII molt ben conservat... però d’aquestes ja en parlarem un altre dia.


Sèries d'imatges mostrant la comparació entre els capitells a Madrid en 1934 (foto superior esquerra de cada parella) i el mateix capitell fotografiat a Palamós el 2012 (foto inferior dreta, virades a blanc i negre): com es pot veure la "enorme degradació" patida a Palamós que s'ha argumentat en alguns casos és falsa.

La pàtina d’algunes estàtues

PERDONEU EL RETARD EN PENJAR AQUEST POST: LA INEFICÀCIA CLAMOROSA D'UNA IMPORTANT COMPANYIA TELEFÒNICA ENS HA TINGUT 6 SETMANES SENSE TELÈFON NI INTERNET...

Estàtua de Jaume I (ajtm. Barcelona)

Si us passegeu per qualsevol ciutat mediterrània veureu que algunes de les estàtues apareixen cobertes per una pàtina més o menys uniforme de color taronja o marró. Sembla que siguin òxids de ferro, però no ho són. Vistes de molt a prop, aquestes pàtines semblen no tenir gruix, fins i tot de vegades, es pot veure la forma dels cristalls de marbre que formen la pedra. Què són? dons, i com es produeixen, aquestes pàtines?

La pàtina vista al microscopi

Si s’observen amb un microscopi electrònic (que permet assolir molts augments), es veu que les vores entre els cristalls que formen el marbre han estat corroïdes -FOTO 1-, i fins i tot alguns dels cristalls de marbre tenen un aspecte francament lamentable (recordeu que ens ho estem mirant a molt gran augment) ...–FOTO 2- una aproximació encara més detallada permet veure els “culpables” d’aquestes pàtines i de la corrosió (microscòpica) dels cristalls de calcita: es tracta de bactèries, que podeu veure a la tercera imatge en forma de cossos arrodonits de mides netament inferiors a una micra (1 micra = 0,001 mm) –FOTO 3-.

Imatges de microscòpia electrònica de rastreig de diferents punts de la pàtina: fixeu-vos en la corrosió dels cristalls de marbre CLIQUEU PER VEURE LA IMATGE MÉS GRAN

Efectivament, la coloració marronosa no és de ferro, són els carotenoides de les membranes d’aquests petits essers vius que habiten i colonitzen la superfície del marbre (i de moltes altres pedres), produint la corrosió dels cristalls de calcita a causa de la segregació de líquids extracel•lulars que són àcids.

Des del punt de vista de la conservació, aquesta corrosió té lloc a escala microscòpica i no és d’esperar una pèrdua de secció apreciable a l’escala històrica del temps, però aquesta biocolonització es podria agreujar amb la instal•lació de nous microorganismes (de fet ja hi ha algun fong: vegeu les taques negres de la fotomicrografia) que aprofitarien la feina feta per les bactèries: augment de la rugositat de la superfície, existència de “queviures” (els propis bacteris)... i aleshores, el color es tornaria més fosc (fins el negre dels fongs amb melanina) i l’agressió a la pedra més i més important.