Sals que no són sals, que generen sals

Foto de 1992

Cap els anys 90s es va decidir restaurar una de les peces que forma la portada romànica de Santa Maria de Ripoll perquè presentava una quantitat anormalment alta d’eflorescències salines. La persona responsable de la intervenció va aplicar successives compreses –suposo que d’aigua destil·lada- sobre la peça. Mesos després algú em va explicar que finalment les sals s’havien eliminat i la peça en qüestió tornava a presentar un color marró similar a la resta de la portada. Més de 20 anys més tard, al analitzar la peça en el marc d’una campanya d’estudi dels materials de la portada, es va posar de manifest que en algun moment (probablement en alguna de les diverses proves fetes als anys 50s i inici dels 60s) s’hi havia aplicat silicat de sodi i potassi, material que amb els anys es va degradar i va donar l’aspecte blanquinós que es va confondre amb eflorescències salines; i el que actualment es veu és una pàtina marró aplicada sobre la capa de silicat.

Secció estratigràfica d'una mostra extreta de la peça anterior

 No és insòlit l’ús de silicats alcalins en patrimoni, mesos enrere vam publicar en aquest mateix blog l’existència de mosaics amb tessel·les de vidre que estaven fetes del que es va anomenar “vidre fred”, o waterglass, en definitiva silicat de sodi o potassi. Aquests silicats són solubles en aigua i quan aquesta s’evapora queda un sòlid amb estructura de vidre. Com passa amb altres silicats, la degradació té lloc perquè l’aigua desestabilitza els àtoms de la superfície, en lixivia els que estan més dèbilment units (enllaços de menor energia), que en aquest cas són els cations alcalins (Na o K); això dóna lloc a la pèrdua de volum de la superfície, a la formació d’esquerdes i a la pèrdua de la lluïssor superficial, que esdevé rugosa. En aquell post es va incloure un gràfic que explica com augmenta la difusió de la llum en la part superior del material.  Aquesta difusió és la causa que fa veure la superfície blanquinosa (de fet, igual que quan creixen sals en forma d’eflorescències) i d’aquí la confusió de l’aspecte blanquinós de la peça de Ripoll i els intents vans d’extreure unes sals que no existien.

 Certament, el descobriment i comercialització de silicats alcalins a primers del s. XX devia obrir algunes expectatives del seu ús: un material que es converteix en “vidre” sense calor (d’aquí el nom de vidre fred), soluble en aigua i amb una elevada capacitat adherent. No és estrany, per tant que s’hagi aplicat com a consolidant de pedra i de fet, encara s’utilitza, si be el compost de molècula més petita, el silicat de liti, amb major capacitat d’entrar en el sistema porós dissolt en aigua.

Darrerament, en un element amb nombroses reparacions i restauracions al llarg de la seva història han tornat a aparèixer “sals” que no eren sals, sinó silicat de sodi esdevingut rugós a causa de la seva alteració. Però aquest cop, la lixiviació d’àtoms de sodi del vidre fred ha facilitat la seva transformació en sulfat, que és una sal soluble i per tant, que genera tots els problemes inherents a la seva cristal·lització, mobilitat, etc.

A l'esquerra, imatge de la superfície de silicat alterat, rugosa i discontínua.

 A la dreta, eflorescències de sulfat de sodi

Vet aquí un problema certament curiós, no molt freqüent, que pot donar lloc a confusions importants en el procediment de restauració, que en el cas que s’ha presentat és doble, per una banda cal eliminar les sals amb un procediment convencional (dessalat), alhora que també és recomanable extreure el silicat alcalí actualment insoluble.

Al centre de la imatge: cristalls de sulfat de sodi creixent sobre el silicat

---------------------------------------------------------

NOTA

Químicament, una sal és el resultat de combinar un àcid amb una base i per tant, el silicat sòdic (per exemple) es podria considerar una sal en la mesura que s’uneixen un catió (Na+) i un anió (SiO4), tot i que l’àcid silícic no existeix. En restauració, però, el concepte de “sal” es limita a aquells compostos normalment formats per la unió de cations i anions (per tant amb enllaç iònic) relativament solubles en aigua.

Coneixien els romans la fotocatàlisis en compostos nanoestructurats?

Segurament, no. Però tot i desconèixer el que ara ens sembla un descobriment de la més sofisticada tecnologia, la feien servir en les seves obres d’enginyeria hidràulica.

Es ben coneguda la capacitat de la societat romana en obres hidràuliques, de transport i emmagatzematge d’aigua per regadiu i per abastir les ciutats i viles d’aigua potable per al consum humà. A Barcelona queden restes dels aqüeductes que arribaven a la ciutat (no són els dos arcs adossats a la muralla a la plaça Nova, aquests són de ben entrat el segle XX), a Tarragona es conserva el Pont del Diable, que va portar aigua fins el s. XVIII, tot i que la veritable obra d’enginyeria és la construcció de canals de quilòmetres de longitud mantenint un raonable règim laminar d’aigua, sense que es formin remolins o turbulències. Però no és d’obra civil del que va aquest post.

Arcs d'un dels aqueductes que portaven aigua a Barcelona

Aqueducte del Pont del Diable, Tarragona

L’aigua arribava a les ciutats i s’emmagatzemava per distribuir-la a les fonts públiques, a les termes i als habitatges, on havia d’arribar en condicions de ser consumida, és a dir, raonablement lliure de contaminants, bacteris i altres organismes patògens. Això s’aconseguia –entre altres procediments- mitjançat l’efecte fotocatalític que aportava un revestiment de nanopartícules d’òxid de ferro que recobria canals i dipòsits. Aquestes obres hidràuliques estaven recobertes d’una fina capa de calç amb argiles escalfades a uns 500ºC, que a més de aportar certa hidraulicitat a la barreja, actua com a biocida no tòxic, produint la fotocatàlisis per mantenir l’aigua neta.

La fotocatàlisis consisteix en provocar una reacció amb l’ajut de l’energia associada a les radiacions electromagnètiques (qualsevol mena de llum). En un àtom, els electrons tenen energies específiques segons la seva disposició en orbitals; quan  els àtoms s’enllacen per formar un compost, part dels electrons participen de l’enllaç i modifiquen el seu estat energètic, ocupant posicions específiques i energies discretes en l’anomenada banda de valència. Existeix una altra banda d’energies, anomenada de conducció, en la que els electrons es poden moure lliurement: aquesta banda només està parcialment ocupada per electrons en els metalls (i per això són conductors de l’electricitat), en la resta de compostos està buida i la diferència d’energia entre les bandes de conducció i valència –anomenada band gap- sol ser important. 

Esquema de l'exitació d'un electró de la banda de valència a la de conducció: l'energia associada a la llum dóna lloc a aquest "salt" energètic, creant un forat (h+) en l'orbital de partida i un electró (e-) en el nivell d'arribada. 

Hi ha compostos on la diferència d’energies entre aquestes bandes és relativament petita,: són els anomenats semiconductors, que conviuen amb nosaltres en pràcticament tota l’electrònica de consum. Si aquesta diferència és prou petita, una lleugera aportació d’energia pot fer saltar (excitar) un electró de la banda de valència a la de conducció: quan això passa, en la banda de valència queda un “forat” que abans ocupava un electró i en la banda de conducció hi ha un electró, que espontàniament tendirà a regressar a la banda anterior. Però de vegades no ho fa immediatament i això dóna certa capacitat de reactivitat, que explicarem més avall. La idea és que l’energia per aquest salt (excitació d’un electró de la banda de valència a la de conducció), es pugui fer amb la llum del sol. 

Un cop tenim un electró en la banda de conducció i un “forat” en la de valència, ambdós produeixen algunes reaccions interessants: la càrrega positiva que implica el “forat” pot dissociar l’aigua per donar un grup hidroxil i un protó (H₂O = H⁺ + OH^-) i l’electró excitat a la banda de conducció pot (super)oxidar l’oxigen (O₂ + e^- à O₂^-). Els productes produïts en aquestes reaccions són fortament oxidants i per tant, capaços de destruir –per oxidació- molècules orgàniques contaminants i afectar les proteïnes de les membranes dels bacteris i altres microorganismes. És a dir, disposen d’una reacció excitada per la llum solar que elimina molècules orgàniques i complica la vida dels microorganismes.

Per tal que el sistema funcioni, cal un semiconductor que tingui una diferència d’energia entre bandes que es pugui excitar amb llum solar (o artificial si cal, però no és el cas dels romans) i com que la reacció té lloc en la superfície dels cristallets del semiconductor, cal que aquests siguin mol petits (idealment, de mides nanomètriques) perquè el conjunt de partícules tingui una superfície enorme. Modernament, aquest efecte es fa amb un polimorf d’òxid de titani (anatasa) que es pot excitar amb llum ultraviolada. Però aquest no és l’únic semiconductor possible que permeti dur a terme la fotocatàlisis.

Escalfant argiles per sobre de 500ºC, els hidròxids de ferro que contenen es transformen en la fase òxida (hematites, Fe₂O₃). I com que creix a l’estat sòlid (sense passar per un estat fluid), els cristallets desenvolupats són extraordinàriament petits (molt inferiors a una micra, és a dir nanomètrics). L’hematites té una diferència d’energia entre bandes de 2,2 eV, equivalent a l’energia associada a una ona electromagnètica de longitud d’ona 563 nm, és a dir, la llum entre verd i groc de l’espectre visible que arriba del Sol.

Si es recobreixen els dipòsits i canals per on circula l’aigua de boca amb una capa que contingui grans molt petits de terra escalfada, que alhora conté cristalls nanomètrics d’òxid de ferro, es contribueix a la salubritat de l’aigua tot eliminant les molècules orgàniques que hagin pogut caure-hi en el camí i impedint el desenvolupament de microorganismes. O sigui, que disposem d’un biocida no tòxic i permanent disposat en les parets d’aquestes estructures. 

Revestiment del canal de desguàs del teatre romà de Tarragona i fotomicrografia d'una secció polida de la capa vermella: és un tractament de calç amb terra amb òxid de ferro (hematites)

Aquests són els revestiments que es poden trobar intencionadament aplicats en les obres hidràuliques romanes i quina tècnica i ús ha perdurat al llarg de segles fins l’època moderna.

Dipòsit d'aigua (Roma); es conserva parcialment el
revestitment vermell a la base dels murs

Actualment, podem fer morters i revestiments amb aquestes propietats sense que siguin necessàriament vermells: hi ha productes que no modifiquen el color... i encara podem anar una mica més lluny fent que aquestes capes siguin superhidròfiles, augmentant la seva capacitat d’autoneteja. Però ara disposem de mitjans analítics de gran potència que els romans ni es van imaginar, tot i que eren capaços de crear capes nanoestructurades per aprofitar la fotocatàlisis fent biocides 2.0.

Danys d'origen biològic en mosaics de tessel·les

Disculpeu...

Més de sis mesos sense publicar un post són molts mesos...però ja som de nou aquí amb voluntat de seguir mantenint actiu aquest blog i amb propòsit d’esmena i les necessàries disculpes als lectors, que sou l’única raó de ser d’aquest modest recull de texts. Problemes professionals ens han mantingut allunyats de la periodicitat que ens agradaria, però ja som aquí altre vegada amb un post que esperen sigui del vostre interès.


DANYS D'ORIGEN BIOLÒGIC EN MOSAICS DE TESSEL·LES

Volem presentar un problema que s’ha manifestat en alguns mosaics de tessel·les, que progressa amb certa rapidesa i que si no s’atura fàcilment i acaba amb la destrucció de zones importants dels mosaics perquè les tessel·les es deformen donant lloc a bombolles de mides centimètriques, fins que aquestes es trenquen i les peces queden despreses i barrejades. Inicialment apareixen taquen blanquinoses que es podrien confondre amb eflorescències salines, les quals progressen a través de les juntes entre tessel·les i poc a poc, el centre de la zona “tacada” comença a formar una bombolla, deformant el mosaic. El problema acaba amb la pèrdua de cohesió entre les tessel·les fins que aquestes es desprenen i el mosaic perd una zona, on queden les peces despreses.

L’anàlisi de l’inici del problema permet identificar que el material que produeix les taques es desenvolupa en els morters de junta i poc a poc arriba a cobrir parcialment la superfície superior de cada tessel·la. L’estudi de la superfície de les “taques” permet veure que no es tracta de sals, sinó d’una colonització biològica que forma un biofilm continu (inicialment a escala microscòpica). Els cossos majoritàriament visibles des de l’exterior són líquens i algun fong negre, però una anàlisi detallada confirma que (com en casi qualsevol biofilm desenvolupat sobre material petri) es tracta d’un ecosistema petit i complex on, protegits pel liquen, coexisteixen algues verdes unicel·lulars, algues cianofícies, fongs negres tipus llevadura, bacteris, etc.

Imatges de microscòpia òptica i electrònica de detalls dels biofilms desenvolupats en les juntes de morter i sobre la superfície de les tessel·les. Noteu que, a més de líquens -observables per la capa d'alga verda associada a fongs- es poden observar bacteris (imatge inferior esquerra): es tracta d'un ecosistema de certa complexitat

Quin és dons el problema que acaba amb la destrucció de zones senceres del mosaic? I com es produeix?

D’entre els materials que formen el mosaic (morter i tessel·les, en l'exemple que es presenta de marbre i calcària massiva), el morter és molt més bioreceptiu que les pedres que formen les tessel·les (especialment un cop carbonatat, quan el pH és 7), de forma que els microorganismes tendeixen a colonitzar el morter i només quan el propi biofilm pot retenir aigua, les colònies progressen cap a les superfícies de pedra immediates. Els microorganismes implicats viuen en superfície i en l’interior del sistema porós del morter, i el seu creixement crea tensions que augmenten el volum de les juntes de morter.
 
L’única possibilitat d’incrementar el volum de morters de la zona afectada és que la superfície del mosaic es desplaci cap amunt, formant una bombolla que, assolit cert volum, es disgrega i les tessel·les perden cohesió entre elles i es desprenen, amb el resultat ja conegut de pèrdua de superfícies significatives de mosaic. 

Esquema evolutiu de la deformació del mosaic a causa de la colonització. De dalt a baix: a) mosaic sense problema amb tessel·les i juntes de morter entre elles; b) s'inicia la colonització en la part superior de les juntes de morter, potser afavorida per aigua filtrada des del subsòl; c) la colonització progressa per les juntes i parcialment sobre les tessel·les; i d) el creixement dels microorganismes tendeix a expandir les juntes i l'única possibilitat és la deformació del mosaic

Possibles línies de conservació

Resulta evident, dons, que el problema té origen biològic a partir del desenvolupament de colònies de microorganismes: caldria evitar, per tant, la seva instal·lació i el seu creixement i progressió. És obvi que l’ús de biocides anirà a favor de la protecció dels mosaics, però les actuals normatives tendeixen a reduir dràsticament la toxicitat d’aquests productes i conseqüentment, la seva efectivitat (el que ens portaria a considerar l’estupidesa de tals directives), i per altre banda, el lògic seria aplicar selectivament el producte en els materials potencialment colonitzables: els morters de junta. No té sentit tractar la superfície de les tessel·les quan aquestes són molt poc colonitzables, amb els riscs de contaminació i alteració que pugui implicar el tractament, especialment en superfícies accessibles als visitants (encara que sigui furtivament).

Con actuar, dons? Per una banda, en mosaics exposats a la intempèrie es pot començar per modificar la capacitat de retenció d’aigua del substrat, quan això sigui possible: d’aquesta manera els microorganismes perden capacitat de desenvolupament per escassetat de l’aigua necessària pel seu metabolisme. D’altra banda, existeix la possibilitat de tractar els morters, sigui en massa en el cas de reposicions puntuals o en extensió, amb productes biocides de baixa o fins i tot nul·la toxicitat, quin efecte biocida sigui exclusivament efectiu sobre els microorganismes i no sobre altres organismes superiors. 

Això es pot plantejar amb inhibidors de la formació de productes extracel·lulars (els que mantenen les cèl·lules unides), o inhibidors de la formació de melanina (que protegeix la membrana cel·lular de la radiació ultraviolada); o materials activats fotocatalíticament amb la llum solar o amb llum artificial, que es poden aplicar en superfície o barrejats amb la massa de morter... Tot un ventall de possibilitats més enllà de l’aplicació de productes de toxicitat variable especialment perillosos en superfícies potencialment exposades al contacte (fortuït o no) amb personal.




Però d'aquests productes en parlarem en un altre post...

El claustre de Mas del Vent... i van tres

Efectivament, aquest és el tercer post sobre el claustre, tot i que el darrer tenia voluntat de ser l'últim. Anteriorment hem publicat un parell de posts, un amb els arguments materials que demostren que gran part de les peces de les galeries de Mas del Vent són antigues -post 1-  i un altre -post 2- que aporta arguments prou sòlids com per assegurar que és el claustre de la catedral Vieja de Salamanca. No obstant això, darrerament han sortit diverses notícies en premsa arran d'una conferència de Merino de Cáceres a la universitat de Valladolid -vegeu ressenya de premsa- . A grans trets defensa que el claustre és falç (no és romànic) per una qüestió de mides... de fet això ho defensa des de mitjans del 2012, tot i que no ha accedit al claustre fins abril del 2014 i per tant, ves a saber d'on va treure les mides que argumentava fins ara.

En el darrer post també parlàvem de mides i demostràvem que el claustre encaixa amb el de Salamanca, entre altres arguments de caràcter històric, documental i material. En aquest post exposarem exclusivament les mides del claustre de Mas del Vent i de l'espai del claustre de la catedral de Salamanca per deixar clar que, contràriament als arguments esgrimits per l'il·lustre arquitecte, les galeries de Mas del Vent encaixen perfectament a Salamanca.

Una qüestió prèvia: seguint l'esquema proposat per Villard de Honnecourt, que es compleix per a molts claustres romànics que formen un quadrat regular (Lugo, Mondoñedo, Aguilar de Campoo, Ciudad Rodrigo, Sacramenia) -tot i que n'hi ha amb les galeries més estretes (com Matallana, catedral de Tarragona), i prenent el quadrat format pels murs perimetrals del claustre de la catedral vella de Salamanca (els tres originals, que el quart va ser desplaçat posteriorment cap a l'interior), es dedueix el quadrat resultant per a unes galeries on la superfície coberta sigui igual a la del pati, que es mostra en vermell en la figura adjunta. Unes galeries que segueixin aquest patró tant generalitzat haurien d'incloure aquest quadrat en la seva base.  A efectes de “cap o no cap” ens limitarem a les mides en planta: el claustre de Mas del Vent és casi un quadrat de 23,1 x 22,7 m de costats -exterior de la base de les galeries-: com es pot veure en la figura, la línia teòrica deduïda de l'espai de Salamanca encaixa perfectament en les galeries de Palamós.

En blau els murs perimetrals del claustre de Salamanca (excepte l'inferior que està doblat), en verd la construcció de Honnecourt per definir dues zones d'igual superfície per a les galeries i el pati central. Centrat en la intersecció de les diagonals s'ha dibuixat en vermell el claustre de Mas del Vent, que com es veu, encaixa perfectament amb la construcció de Honnecourt.

A més a més, disposant les galeries de Mas del Vent centrades en el quadrat que formen els murs perimetrals del claustre de la catedral de Salamanca, deixen uns passadissos les mides dels quals podeu veure en el plànol adjunt. És a dir, galeries d'uns 3,40 m d'amplada que encaixen perfectament amb la mida de les bigues mudèjars conservades al museu de la catedral i que tothom està d'acord que corresponen a l'antic claustre de la catedral. 

En vermell el claustre de Mas del Vent centrat en el de Salamanca: les amplades de les galeries encaixen perfectament amb les decoracions de les bigues mudèjars conservades al Museu de la catedral i sobre les que tothom està d'acord que corresponen al claustre romànic de la catedral

Ras i curt: el claustre de Mas del Vent es pot ubicar en el de Salamanca i deixa uns passadissos d'una amplada que correspon exactament a la de les bigues mudèjars conservades del claustre romànic. La planta de les galeries romàniques és diferent de les actuals galeries neoclàssiques i l'empremta dels fonaments romànics d'aquesta mida s'ha detectat nítidament amb radar. Si té cara de gos, borda com un gos i camina com un gos... casi segur que deu ser un gos.

Merino afegeix que en cas de desmuntatge del claustre romànic, “no serien fàcilment dissimulables” els 5.000 m3 de pedra que representa el volum del claustre... (La Opinión de Zamora) No, no seria fàcil amagar-los perquè si disposem aquests 5.000 m3 ocupant tooooota la superfície del claustre (tot el pati interior més el gruix de les pantalles), assolirien una alçada de 12,5 m. La realitat és que el claustre complet -les quatre galeries-són uns 80 m3 de pedra, dos ordres de magnitud inferior a la dada aportada per Merino.

I no vull acabar aquest post sense proposar-vos mirar un vídeo amb les declaracions de l'expert el dia 21 de juny de 2012 a Telemadrid -mireu sobre tot, el minut 1 + 4 segons- (youtube)... i així, cadascú que sigui responsable de les seves paraules i dels seus escrits.

Recobriment marró de les fonts decoratives: restauració i manteniment

Moltes fonts presenten un color marró, de vegades força intens, que impedeix veure el substrat de pedra o morter que hi ha sota. És una pàtina present en moltes de les fonts decoratives que podem trobar a les nostres ciutats i que afecta especialment a les zones on esquitxa l’aigua que hi brolla o en les que hi circula en regim relativament laminar. Passejant per qualsevol ciutat podem veure molts exemples de fonts que han esdevingut de color marró tant uniforme que sembla una aplicació intencionada. Què és i com es forma aquest recobriment tant escandalós (cromàticament) i tant uniforme? I de què depèn?

Diverses fonts urbanes amb pàtina marró: dues de Palma de Mallorca (esquerra) i la font d'Hèrcules, a Barcelona

Anàlisis efectuades en diverses fonts han mostrat que es tracta d’una acumulació d’hidròxids de ferro; vet aquí el color marró. Però, d’on surt tant de ferro? El contingut habitual de l’aigua dolça natural està entre 0,5 i 50 ppm (part per milió o mg/litre) i si be la OMS no estableix un límit per la salut en el cas de l’aigua potable, la que es distribueix a Barcelona, per exemple, conté entre 0,3 i 0,4 ppm de ferro. En definitiva, l’aigua de la xarxa (que és la que alimenta les fonts, normalment en cicle tancat) conté molt poc ferro. Com es produeix, dons, aquesta fantàstica acumulació de ferro en les fonts?

La raó és la presència de certes algues microscòpiques en l’aigua. Aquests petits organismes utilitzen ferro en el seu metabolisme i per tant, capten part del ferro contingut en l’aigua i el fixen en el substrat on viuen com a substància extracel·lular.  

D’aquesta manera, involucrant processos força complexos associats a la respiració dels microorganismes, el ferro es va acumulant en aquelles superfícies on l’aigua esquitxa o hi circula sense gaires turbulències, altrament, aquestes impedeixen la fixació de les algues per arrossegament mecànic i per tant, no es produeix la fixació de ferro (vegeu imatge de la Font dels Tres Mars, de Barcelona)

Imatges de microscòpia electrònica de rastreig en les que es veuen les algues responsables de la coloració marró. En la imatge de l'esquerra, marcades amb cercles vermell, algues amb la morfologia característica, amb quadrats taronges, altres algues amb una acumulació de ferro envoltant-les.

Font dels Tres Mars, Barcelona

Com que aquesta acumulació de ferro està relacionada amb les algues que viuen sobre i dins dels materials afectats, la seva importància està directament relacionada amb la bioreceptivitat del substrat (de les pedres sobre les que viuen les algues): pedres més poroses solen estar més marrons que altres que no ho són, com el marbre. Per això, el patró de distribució d’aquest recobriment està relacionat amb la circulació i disponibilitat d’aigua i amb la capacitat de la pedra de mantenir la colonització de les algues que el provoquen. 

Restauració (neteja) i manteniment de les fonts

Aquest és un problema complex perquè l’experiència ha demostrat que la simple neteja del recobriment marró no és suficient perquè les algues sobreviuen en els porus de la pedra –inclòs sense aigua- i al tornar a posar en funcionament la font, reprenen el procés i les zones netejades es tornen marró al cap de poques setmanes. Cal, dons, una acció més decidida que abasti dos objectius: a) la neteja sensu strictu del recobriment d’òxids de ferro, i b) la desinfecció de la font fins arribar a la totalitat dels porus de la pedra. 

L’estratègia per assolir aquests dos objectius cal dissenyar-la a partir de l’estudi de cada cas i el coneixement dels materials que formen la font (pedres diverses, morters –normalment del vas-, altres elements decoratius...) i en base a aquestes dades establir els protocols de neteja i desinfecció que no danyin els materials existents i que garanteixin la durabilitat del tractament, tot considerant les limitacions que la reglamentació de salut pública imposa: no usar biocides que puguin contaminar l’aigua de la font més enllà dels límits regulats, atesa la possibilitat de bany furtiu o de consum ocasional (per exemple d’un gos que begui de la font).

Un altre problema serà el manteniment de la font per tal que la presència d’algues fixadores de ferro es dilati el màxim possible en el temps i no es torni marró en pocs dies. Algunes proves pilot dutes a terme en condicions de laboratori mostren algunes línies de possibles actuacions, com l’alliberament de cations de coure per via electrolítica (amb tensions molt i molt baixes) sense superar els continguts permesos o l’ús de biocides no tòxics fotoactivats naturalment o artificialment (solució que, per cert, ja aplicaven els romans en els seus aqüeductes i dipòsits d’aigua potable... però això serà un altre post).

Decoració policromada de la Llotja de Mercaders (Palma de Mallorca)

Molts edificis medievals tenien importants decoracions pictòriques a l’exterior, especialment a la portada i altres elements d’especial significació: molts d’aquests acabats s’han perdut, sigui perquè el pas del temps ha estat inexorable, sigui perquè en algun moment de la història s’han eliminat a la recerca de la suposada autenticitat de la pedra o de la mà de reformes barroques. El resultat és que actualment queden pocs vestigis de decoracions exteriors i això dóna una especial importància als pocs que ens han arribat als nostres dies.

Una observació superficial de la Llotja de Mercaders, a la ciutat de Palma de Mallorca, suggereix que es tracta d’una construcció de pedra de Santanyí, sense altre acabat exterior que la pàtina que –diuen- el pas del temps li ha donat. No obstant, una inspecció una mica detallada porta a reconèixer la presència de pàtines intencionadament aplicades amb voluntat d’uniformització del color i potser, a més a més, de protecció de la pedra, que cal recordar-ho, es troba a pocs metres del mar i per tant, sotmesa a l’esprai que arrossega la brisa marina. I si us fixeu detalladament en la portada principal, reconeixereu restes importants de pintures, algunes de color vermell a les ales de l’àngel, altres de color verd a les arquivoltes, i ben buscat, altres vermells a arquivoltes alternant amb el verd... És a dir, que aquesta portada estava pintada de colors decorant la composició escultòrica, tant de les arquivoltes i brancals, com del timpà on hi ha un important relleu de l’àngel custodi, patró dels mercaders.

Imatges de microscòpia òptica i electrònica d'una mostra de l'ala de l'àngel. a) microscòpia òptica fosc ; b) microscòpia òptica camp clar (es veuen les fulles d'or per la seva elevada reflectivitat); c) microscòpia elctrònica de rastreig electrons secundaris; d) microscòpia electrònica de rastreig electrons retrodispersats, el contrast depèn del número atòmic, de forma que es veuen perfectament les fulles d'or.

Estratigrafia del color verd d'una arquivolta observada en microscòpia òptica, camp fosc. Es veu una primera capa cromàtica de color blau -atzurita- amb alguns grans alterats a verd i per sobre, dues capes de pintura de color verd -argiles verdes-.

Les anàlisis del color vermell de les ales mostren que és la base d’un daurat aplicat al mixtió, del que en queden restes prou evidents. Les fotografies adjuntes  posen en evidència que hi ha un mínim de tres capes d’or amb la corresponent base, la qual cosa indica que es tracta d’una decoració que ha estat reparada al llarg de temps i per tant, que probablement, la portada decorada ha perviscut més enllà de l’estricte període gòtic. (microDaurat) Per contra, el color vermell d’algunes de les arquivoltes és una pintura a l’oli amb hematite (òxid de ferro Fe2O3) com a pigment, per tant, van ser de color vermell des de l’origen i les repintades es van fer amb aquest mateix color.

Alternant amb les arquivoltes vermelles n’ha de color verd. Analitzant l’estratigrafia i composició d’aquestes pintures es pot apreciar l’existència d’una primera capa de pintura blava amb càrrega de blanc de plom (PbCO3·nH2O) i pigment d’atzurita (un carbonat de coure -Cu3[OH CO3]2-) aplicat a l’oli sobre una base de preparació de guix amb blanc de plom. Aquest pigment s’altera espontàniament transformant-se en clorurs de coure (Cu2(OH)3Cl –atacamita i paratacamita), especialment en superfície. Aquestes capes també han estat reposades al llarg de la història, però com que qui ho fes va veure el color verd d’alteració,  es van aplicar successives capes amb pigments originalment verds (terres verdes). És a dir, les arquivoltes blaves es van repintar quan el pigment ja estava alterat a verd i per tant, es van tornar a pintar de verd, al menys dues vegades.

Tot plegat ens suggereix vàries coses: una és que la portada de la Llotja de Mercaders estava profusament pintada amb colors blau, vermell, daurat i potser altres colors i aquesta devia ser, probablement, la imatge gòtica quan es va acabar l’obra; altre és que al llarg de la història s’ha repintat i que les reparacions devies ser prou espaiades en el temps com per haver perdut la memòria – l l’evidència- que algunes de les arquivoltes eren blaves. Resulta difícil posar data a aquestes intervencions, però és molt probable que fins a èpoques relativament recents la portada encara estigués pintada.

De fet, es conserven restes vermelles en la part superior de l’edifici i postals antigues que mostren la part superior pintada de color vermell. El que ens porta a que en èpoques no gaire antigues, els colors en les portades i en els edificis eren perfectament assumits en l’imaginari popular. 

Cal assenyalar que en aquest monument queden restes importants de pintures originals, unes de les poques que queden amb prou extensió en el territori de l’antiga corona d’Aragó, que mereixerien una acurada atenció per part dels responsables del patrimoni balear.